Quant a quetgles

Antic professor de filosofia. Combatent per la veritat i per la nació i el socialisme.

L’esperit republicà

  L’esperit republicà

A l’Estat espanyol no s’ha esdevingut la denominada revolució democràtica burgesa. L’únic intent seriós que hi ha hagut fou al 1931. Recordem que el 12 d’abril En Francesc Macià proclamà la República Catalana, proclama que resultà precipitada i que no es corresponia amb la relació de forces militars. Malgrat tot, la República espanyola aixecà grans expectatives. A Catalunya-Principat i al País Basc la República era possible, però a la major part de les mesetes i de les espanyes fondes eren molt enfora de ser societats burgeses. Si encara ara, avui dia, grans àrees dels països castellans tenen una estructura social agrària no burgesa, latifundista, senyorial, greument decadent. L’intent d’establir una societat democràtica fou escapçat amb la contra-revolució del 36, i esclafat amb el franquisme, aquella barbàrie clerical-feixista. La monarquia borbònica espanyola actual és, com sabem, el resultat d’un pacte entre el Règim franquista i la clandestina oposició antifranquista que abans del pacte havia proposat el “trencament democràtic”. Els diversos pobles i nacions de l’Estat passaven a “gaudir” d’un nou règim formalment democràtic suposat calc de les monarquies constitucionals europees. Però la revolució democràtica-burgesa no s’esdevenia, no hi havia cap “trencament”. Tot i el formalisme democràtic, no s’ha donat ni l’entusiasme del 1931 ni les demostracions de capacitat creadora de les classes populars de les diverses nacions de l’Estat, excepció feta, segurament, a Euskadi. Multitud de projectes i de propostes populars de tot tipus s’han anat marcint, projectes que van des dels summament ambiciosos com la reconstrucció d’un sindicalisme català a d’altres de més concrets com els que es proposaven fer renéixer ateneus, associacions populars, cooperatives obreres, ràdios lliures, grups de teatre popular, projectes pedagògics progressistes, diaris, revistes, editorials, emissores en català -quina befa! aquí a Mallorca, disset ràdios forasteres i cap en català! -, agrupacions de joves, etc. Els fracassos continuats han donant lloc al desànim generalitzat. Però seria una mala interpretació pensar que les classes populars, les classes treballadores no capitalistes estan abocades a restar com a comparses o espectadores dels procés històric actual. No, no és així, sinó que allò que cal posar de manifest i que és el que motiva aquest escrit és el fet que la situació de democràcia formal amaga, continua amagant, la situació de pacte inicial de la transició: el fet que els poders, la diversitat de poders franquistes no fossin qüestionats ni posats en crisi. AQUESTA ÉS LA QUESTIÓ FONAMENTAL; és aquesta realitat oculta – la dels poders reals i el seu estatut antidemocràtic – la que és la causa i explica, per tant, el fracàs parcial de les forces democràtiques autònomes, d’aquelles forces populars que no signaren cap pacte. Però l’esperit de les forces populars, de les autèntiques forces democràtiques, prevaldrà, finalment, contra les forces de l’opressió social i nacional. Heu de considerar els milers de dispositius – els en diuen això, “dispositius” – d’En Franco, d’abans d’En Franco i de després d’En Franco col·locats estratègicament per impedir o ofegar el sorgiment de l’esperit popular modern, de l’esperit democràtic, d’allò que en direm, per entendre’ns, l’esperit republicà. Aquests dispositius amagats que van contra el poble català i els altres pobles de l’Estat, el poble espanyol inclòs. Són aquells dispositius del tipus dels famosos del Compte-Duc d’Olivares – que, per cert, la reacció popular contra els quals fou la Guerra dels Segadors – que deia que “sense que es vés la “cura” – el “dispositiu” – s’aconseguís l’objectiu de reduir els catalans a les lleis de Castella. Ells en tenen per tot d’aquests dispositius. Una de les tasques urgents és destapar-los, denunciar públicament com actuen aquests poders opressors ocults. La fallida d’aquests aparells farà que, de sobta, alliberarà les forces democràtiques, i l’esperit republicà esclatarà i farà possible la proclamació de la República Catalana. En el proper article, explicaré com és que ells estan en crisi, i que ja no poden fer créixer els dispositius, i com i perquè l’esperit republicà aconsegueix manifestar-se, com seria el cas, aquí, a Mallorca, a la Catalunya insular, del reeiximent de la revista S’ARENAL DE MALLORCA. No deixa de ser paradoxal la cosa: mentre per una banda juren i perjuren els valors democràtics, per l’altra malden com a espiritats contra els drets del poble, de la manera més “discreta” possible, és clar. Per exemple: Signen els protocols europeus de respecte i suport a les llengües minoritàries, i, tot seguit, van i munten uns quants dispositius més que dificultin l’ús de la llengua catalana, com el d’establir el senyal de recepció del Canal 9 valencià coincident amb el de TV3. Signen protocols i, tot seguit, l’editorial Anaya -la més gran de l’Estat- s’atreveix a treure un llibre escolar sobre “las lenguas espanolas” on, com si no hagués passat res, es parla de la “lengua valenciana” de la C. valenciana, i on no es diu res sobre la situació lingüística balear. Ja en temps d’En Franco, aquesta mateixa editorial era molt experta sobre els idiomes “catalàn, valenciano, leridano”. El vici inicial d’aquesta restauració borbònica fa que existeixen aquests milers de dispositius feixistes; molts són herència del franquisme, però molts d’altres són de nova creació. Benauradament, aquests dispositius han arribat a un punt de crisi definitiva. Ara que han infestat tots els mecanismes estatals i paraestatals d’aquests dispositius, ara se’n adonen que és urgent retirar-los; però no saben com fer-ho. El GAL – el fracàs del GAL – és el màxim exponent del desordre del sistema. La lògica d’aquest règim monàrquic ha estat el d’ofegar tot allò que fes olor de republicanisme, i signar protocols democràtics alhora. Aquesta lògica és impossible: pretén passar per damunt del principi de contradicció. És una lògica que estimula les més brutes pràctiques feixistes amb la condició que siguin secretes. I, per tant, premia els feixistes i fa fora els autèntics demòcrates. Si només fos un problema d’Ètica, ells no estarien massa preocupats. Allò que els amoïna és que el sistema no rutlla. Els dispositius resulten de cada vegada més cars i són de més baix rendiment. Però, sobretot, hom constata la desintegració del sistema; i la que és més dolorosa i temuda, la desintegració econòmica. I és que els dispositius parafeixistes no poden fer res per dirigir els processos socials i econòmics, a no ser en sentit negatiu com un gran pes que estira per avall. És precisament aquesta decadència de la monarquia la que fa la crida involuntària a l’esperit republicà per al salvament de la nació. Aquest esperit habita de manera natural de les classes populars catalanes, dins les gents treballadores. Ara, espontàniament, va sorgint, perquè és propi d’aquestes persones que expressin sentiments de veritat, de llibertat, d’igualtat, de solidaritat. És propi de les classes populars modernes rebutjar l’opressió i la condició de súbdits. De manera natural, volen justícia i rebutgen l’espoli. Als treballadors catalans els convé la República Catalana. Però, també, als botiguers i als pagesos i als industrials. I als homes de professions lliberals i als funcionaris. I als dependents de comerç i als oficinistes. Si convé a tanta gent, no és gens forassenyat pensar que la República és possible.

 

Déu no existeix. 16 proves.

Déu no existeix. 16 proves.

 

Arguments per fer veure la inconsistència intel·lectual de les creences en un Déu.

 

Els de la Cúria romana i els protestants ianquis són en campanya de propaganda permanent per tal de difondre el concepte de “disseny intel·ligent”, dit del dogma de la creació divina de l’Univers. Les esglésies són en guerra ideològica permanent. Les seves grans campanyes tenen per objectiu influir a les grans masses, a la gent de les classes populars.

Aquest escrit, és una modesta aportació d’arguments per fer veure la inconsistència de les suposades proves de l’existència de Déu.

 

Les proves clàssiques per a demostrar l’existència de Déu quedaren invalidades a partir d’En Hume i d’En Kant.  Els conservadors a En Hume li deien “el senyor Hume, l’ateu”. Però no es podia posar aquest qualificatiu a En Kant, que era un fervorós creient cristià: va reintroduir el concepte de Déu en nom d’una suposada raó pràctica.

Amb l’Empirisme com a pensament hegemònic, quedava  establert que la metafísica no era possible com a ciència, i que, per tant, no es podia demostrar l’existència de Déu. El Positivisme no va fer sinó reafirmar els pressupòsits de l’Empirisme, i la metafísica quedava definitivament marginada del món de la ciència moderna.

Però l’Església catòlica no admet mai, en cap cas, els seus errors, els relacionats amb la filosofia i la moral, en especial. És vigent el dogma de la infal·libilitat del Papa en matèria de fe i de moral. La Cúria romana continua mantenint a Tomàs d’Aquino com a doctor màxim de l’Església. “Philosophia perennis” és la denominació que donen a la filosofia de N’Aquino. Als seminaris de formació teològica, es continua impartint les doctrines aristotèlico-tomistes i afirmant que l’existència de Déu pot ésser demostrada fent ús de la raó.

 

Fet aquest preàmbul, exposo una llista d’arguments que reforcen la idea de que és impossible l’existència de Déu.

 

  1. Contra la idea de Creació de l’Univers. Suposar que Déu creà l’Univers implica la següent contradicció: s’hauria d’acceptar que una cosa immaterial – Déu – hauria existit eternament com a substància única, i que, “després” d’aquesta eternitat, hauria creat una segona substància, la matèria. O sigui, l’esperit crea la matèria. Allò perfecte, Déu, – segons la idea aristotèlica de perfecció – hauria produït allò imperfecte, la matèria.
  2. Contra la idea de l’ordre de l’Univers. On suposa que a l’Univers hi ha un ordre i que Déu és l’ordenador de l’Univers. Però la física moderna introduí el concepte d’incertesa. I N’Ilya Prigogine (premi Nobel de química, 1977) va anar més enllà i va exposar el concepte de l’Univers com a Caos i com a procés irreversible; és a dir, no solament hi hauria hagut el “Big Bang” – el caos inicial -, sinó que l’Univers actual seria un moment de l’explosió inicial, explosió que continua la seva ona expansiva fins al dia d’avui. Per tant, si no hi ha el suposat ordre, tampoc hi ha d’haver  un Déu ordenador.
  3. Contra la idea de perfecció.Els denominats graus de perfecció de la naturalesa són apories que neguen els principis de les ciències empíriques. Quasi 2000 anys després, En Tomàs i l’Església catòlica encara insisteixen en la idea de l’escalonament general de  tots els éssers segons aquest suposat grau de perfecció. El tomisme va desplegar un sistema de manera que totes les coses havien de seguir un ordre jeràrquic fins a nivells inaudits, com és el cas de les jerarquies angèliques.   Les ciències positives van trencar definitivament el món de les jerarquies aristotèlico-tomistes. Llavors, la idea d’un ésser supremament perfecte és una pura fal·lera.
  4. Contra la idea de primer motor. En contra del que diuen els llibres de text i les enciclopèdies, N’Aristòtil no era un científic, ni tenia el menor interès per la investigació de la naturalesa. Es pot afirmar, rotundament, que la “Física” de N’Aristòtil no és sinó un cúmul de disbarats sobre temes de física. A la física aristotèlica hi havia diversos mons físics amb unes lleis físiques diferents. A la física moderna, no hi ha “primer motor”.
  5. Semblantment, la física no fa distinció entre éssers contingents i éssers necessaris.
  6. En tot temps els pobles han cregut en déus, en esperits i en forces malignes. Avui, gràcies els avenços dels estudis d’etnologia, sabem quina funció social  complien les religions; sabem que servien per establir el sistema de prescripcions i de prohibicions que regien la vida de les comunitats humanes primitives. Però, actualment, a les societats democràtiques, les prescripcions i les prohibicions són establertes segons la voluntat de la majoria de ciutadans; és a dir, d’acord amb  l’emotivisme moral i el contractualisme. Si les societats democràtiques prescindeixen de “la voluntat de Déu”, podem concloure que, a la pràctica, aquestes societats funcionen com si fossin atees.
  7. No es disposa ni mai s’ha disposat d’una via o d’un mètode per poder experimentar sobre suposats fenòmens sobrenaturals com serien els  ciències físiques no poden detectar el fenomen de la denominada “transsubstanciació”. Igualment, els suposats fenòmens    “paranormals” no resisteixen  les anàlisis de la ciència experimental.
  8. Hi ha relats de l’antiguitat on els prodigis i els miracles es succeeixen constantment, de manera quasi familiar. Mostren unes societats acostumades als fenòmens prodigiosos relacionats amb les seves creences. Precisament, als relats dels cristians, als llibres de l’NT, arriba a moments de tal intensitat de fets miraculosos coma cap altre relat, que jo sàpiga. Per posar un exemple:  A “Els fets dels apòstols”, 5, 12,  referent a l’apòstol En Pere, el narrador ens fa saber  que “Per les mans dels apòstols s’esqueien molts de miracles i prodigis al poble…I anaven creixent més i més els creients en el senyor…fins al punt que treien els malalts pels carrers i els posaven en lliteres i baiards perquè, en passar En Pere, al menys la seva ombra caigués sobre algun d’ells. Així mateix hi feia cap una gernació de les ciutats dels voltants de Jerusalem, portant malalts i turmentats pels esperits impurs, els quals, tots, eren guarits”.  Com podeu comprovar, En Pere feia miracles en sèrie, com que desfer calça; bastava que passés pel carrer i la seva ombra ja era suficient per desfermar un doll de miracles.  Soc de l’opinió de que els propis “llibres sagrats” ofereixen el millor material per demostrar la inconsistència dels dogmes religiosos. De la inconsistència dels “llibres sagrats”, en podem deduir la inconsistència de la creença en un determinat Déu ( Sobre aquest tema podeu veure la meva web  Els Evangelis, històries impossibles).
  9. L’argument del sentit comú:  Com és possible pensar que l’ésser més gran del Món no es pot conèixer? Resultaria que l’ésser omnipotent no és accessible per mitjà de les ciències. I resulta que els administradors de la religió tampoc ofereixen vies de coneixement. Ofereixen únicament “els seus llibres sagrats”  i tot d’històries igualment inversemblants com a única “prova” de l’existència del seu déu.
  10. N’Aquino i els 40.000 teòlegs parlen del “camí de la fe” com a diferent del de la raó, però que fe i raó, en darrer terme, han de coincidir. Però no són capaços d’explicar de quina manera s’ha d’obrar per seguir la via de la fe.  En Pascal proposa que un hom el que ha de fer és comportar-se com si tingués fe, com si cregués en Déu, i que, així, a un moment determinat tindrà autèntica fe.  Però allò que no planteja En Pascal és en quin Déu i en quins “llibres sagrats” ha de dipositar la fe inicial el qui està en període de proves.
  11. N’Epicur no negava l’existència dels déus, però deia que els déus no s’ocupaven dels homes, posat que els consideraven bestioles insignificants; entenia que un home assenyat ha d’ordenar la seva vida com si els déus no existissin.
  12. Però el plantejament de N’Epicur només és apropiat al món grec. Del Déu de les religions monoteistes, segons els seus “llibres sagrats”, no es pot dir que no s’ocupa dels homes. Ans al contrari, el Déu de la Bíblia es mostra com un déu molt gelós, que vol que els homes l’adorin i l’estimin. Però a més del Déu dels jueus i dels cristians, hi ha els Déu dels mahometans; i, més lluny, el Déu de l’hinduisme, el del budisme, sintoisme, jainisme i d’altres. Ha de resultar inacceptable per a una ment moderna l’existència d’un Déu que intervé dins la història i alhora s’absté de donar les senyes de la seva identitat.
  13. El fet de l’existència de tanta gent que no creu en Déu és una prova de la seva inexistència. Sobre això, els malvats teòlegs s’avancen a dir que “Déu castiga amb el seu silenci el pecat d’orgull dels qui es declaren ateus”. Però què poden dir respecte dels infants que eren educats oficialment dins l’ateisme, com es feia a les repúbliques marxistes?
  14. És inacceptable per a una ment formada dins la modernitat l’existència de Déu i alhora l’existència dels denominats “llibres sagrats”. O sigui, segons el meu raonament, de les històries impossibles que narren els llibres “llibres sagrats” hem de concloure que Déu no existeix.
  15. O, al menys, que no existeix el déu dels jueus i dels cristians. Segons la Bíblia, el principal manament de Déu seria el d’estimar-lo sobre totes les coses. Segons la Bíblia de la Fundació bíblica catalana, a “Èxode”, 20, 6, diu: “…jo, Jahvé, el teu Déu, soc un Déu gelós, que castigo la iniquitat dels pares en els fills fins a la tercera i la quarta generació dels qui m’odien, però que faig misericòrdia fins a milers per aquells que m’estimen i observen els meus preceptes”. En contra de les suposicions dels redactors dels “textos sagrats”, els sentiments de les persones broten del seu interiorment d’una manera espontània. És sabut que la voluntat  no domina els sentiments, sinó, al revés, són els  sentiments els que determinen la voluntat. Per entendre’ns: si de cas, el text bíblic  hauria de dir una cosa així com “faràs com si m’estimessis”.
  16. Igualment les suposades declaracions formals del Déu dels textos bíblics que feren greument la sensibilitat moderna s’han de considerar com una prova de que Déu no existeix. Per posar un exemple especialment notable, “Èxode”, 22, 19: “Qui ofereixi sacrificis als déus, fora de Jahveh, serà exterminat”. Segons aquest text, al peu de la lletra, tots els musulmans i els hinduistes haurien de ser exterminats. També podem veure el text que fa: “…Però si el servent declara: estimo el meu amo, la meva dona i els meus fills; no vull sortir lliure, aleshores el seu amo…li foradarà l’orella amb un punxó, i el servirà per sempre.”, “Èxode”, 21,5-6. O, també, aquest altre text: “Si algú ven la seva filla per esclava…”, “Èxode”, 21, 7. (He de reconèixer que, en molts aspectes, l’Alcorà és més pròxim a la sensibilitat moral moderna, en especial, referent a l’esclavitud i a temes socials. L’Alcorà declara que un musulmà no pot tenir un altre musulmà en esclavatge).

Contra l’existència d’un “geni maligne” o d’un Déu que jugués cruelment amb els humans, he de confessar que no disposo d’arguments tan contundents, igualment sembla una idea inconsistent.

 

 

 

Friedrich Nietzsche, profeta sense Déu

FRIEDRICH NIETZSCHE, profeta sense Déu

 

 

Qüestió prèvia: En aquest escrit el que pretenc és mostrar alguns aspectes de la guerra ideològica actual, aspectes que es mostren al voltant de l’obra de Friedrich Nietzsche.

A les enciclopèdies de signe positivista, la filosofia de Nietzsche podria figurar dins el corrent irracionalista de la segona part del segle XIX; en aquest cas, l’autor seria definit com un dels iniciadors del vitalisme o de l’irracionalisme. Figuraria com a una filosofia de la qual més endavant havia d’emergir el feixisme. I figuraria com un corrent ja mort i sepultat.

Però haurem de veure que actualment, a partir de la postguerra, hi ha diversos corrents ideològics que conflueixen a l’hora de fer valer el pensament de Nietzsche com a pensament de la màxima actualitat.

Allò que m’importa és posar de manifest els intents dels corrents ideològics de signe reaccionari per difondre i exalçar la filosofia de Nietzsche.

Un dels motius d’aquest escrit és per cridar l’atenció de la gent d’esquerra – dels anarquistes, en especial – perquè defugin de la temptació d’utilitzar idees de Nietzsche per a construir un discurs  progressista. Aquests intents d’utilitzar pedres de l’edifici nietzschià esdevenen una convergència amb les posicions més reaccionàries.

Haurem de veure com, sorprenentment, els gruix més important dels filòsofs francesos ha seguit la sendera que va obrir  Martin Heidegger. Quasi tots s’han apuntat amb entusiasme al mètode de Nietzsche-Heidegger: la genealogia del llenguatge (Podeu baixar la web Martin Heidegger, el corruptor del llenguatge).

També alguns dels anomenats filòsofs espanyols s’ha apuntat amb entusiasme a la moda del redescobriment de Nietzsche. Així,  Fernando Zavater – iniciador de la campanya feixista “Por la lengua común”- exalça l’autor alemany com un campió de la modernitat i del progrés. Com a exemple d’aquesta negra onada de nietzschisme, a un denominat congrés d’ecologia – versió vaticana – organitzat per la Santa Seu (Expo de Zaragossa, 2008), l’arquebisbe de Saragossa, actuant d’insòlit president del comitè científic, va justificar el seu discurs en suport de la necessitat de la metafísica i va deixar anar perles com aquesta: L’home del nostre temps, com a N’Adam i N’Eva, de la mà de Nietzsche, ha tornat a creure que és Déu. I, tot seguit, els teòlegs de Roma, a les seves intervencions, no es privaren de fer referències a Nietzsche, com un dels mestres de la sospita.

Tesi:  Nietzsche representa el paper de profeta d’una religió sense Déu. 

 

Dic profeta, en el sentit que Nietzsche anuncia la vinguda d’un nou temps, d’una nova humanitat, concepte aquest que s’ha divulgat en català amb el nom de el Superhome. Profeta, perquè Nietzsche declara expressament que ell no és el Superhome, que ell no és l’inici d’aquesta Nova Humanitat superior que ha de venir. Dóna a entendre que hi haurà un iniciador de la Humanitat superior, però ho deixa per a un temps que encara ha de venir, però que ja s’acosta.

Religió, perquè aquesta Nova Humanitat no és el producte de l’evolució de l’espècie, no és un producte biològic. Religió, perquè els homes seran superiors per causa de la seva moral superior. O sigui, els homes, gràcies a l’establiment de la nova religió de la Humanitat Superior, tindran un comportament moral superior; superior, a la manera que es comporten els homes superiors segons  Nietzsche.

No hi ha Déu, però sí la promesa d’una mena d’eternitat que és enunciada amb la teoria de l’Etern retorn. Segons aquesta religió nietzschiana, els homes nobles de la Humanitat superior tornarien a viure una vegada i una altra la seva noble vida. S’ha d’entendre que per a aquests homes superiors no hi ha recompensa;  que la recompensa és la pròpia vida superior.

 

Tesi: La filosofia esdevé genealogia. La filosofia esdevé etimologia. Com a fiscal contra els filòsofs – contra Sòcrates i Plató, particularment -,  Nietzsche feu de la filologia un instrument d’anàlisi genealògica de les idees i dels corrents ideològics.

 

No de bades Nietzsche fou catedràtic de llengua grega clàssica. Nietzsche encapçala la llista dels grans manipuladors del llenguatge, en el sentit pejoratiu; manipuladors que pretenen haver trobat el camí de la veritat per mitjà de l’anàlisi del llenguatge. Fan com si les paraules guardessin el secret de la veritat; com si de l’anàlisi de les paraules aquestes havien de deixar anar el sentit autèntic de la història.

 

 

 

Tesi: Els llibres de Nietzsche venen a ser les Noves Escriptures d’una nova religió.

 

Respecte de la veritat, els profetes són a un estadi superior al dels filòsofs. Els profetes veuen més enllà dels filòsofs i dels científics. Els filòsofs fan ús dels recursos de les “ciències filosòfiques” per a intentar de trobar la veritat; els profetes, en canvi, són els portadors de la veritat. Els profetes són els receptors dels missatges de Déu, i els transmissors d’aquests missatges. Nietzsche dóna a entendre que no rep cap missatge de Déu, però es comporta com un profeta a qui arriben missatges. En Nietzsche profeta experimenta emocions profètiques, té visions de futur, té revelacions i somnis reveladors, sent el poder de la sublimació, capta realitats ocultes, desxifra els jeroglífics de la vida superior,  i moltes altres coses. O sigui, figura que no hi ha Déu, però es comporta com un profeta de Déu. Per això, Nietzsche fa ús del llenguatge propi dels profetes; abandona el llenguatge acadèmic;  no tracta de fer cap tipus de curs de filosofia; no es dedica a la recerca del suport de la ciència.  En Nietzsche fa literatura; literatura profana i literatura religiosa. Profana, quan ha de fer crítica als filòsofs; religiosa, quan ha de fer les revelacions de la salvació de la Humanitat superior. Això explica l’abundància de textos que semblen una imitació de la literatura bíblica; es donen tot d’aforismes, màximes, metàfores, paràboles.

 

A l’Univers ideològic espanyol, els llibres de text i les enciclopèdies presenten Friedrich Nietzsche com si fos un dels majors filòsofs de la humanitat. En aquesta qüestió, els llibres de text no fan sinó seguir les orientacions provinents del Ministeri. Així mateix, el Ministeri, en matèria de programació de la història de la filosofia, es dóna per establert que recull les valoracions actuals que fa la Universitat espanyola. Tocant als llibres de text catalans, aquests, per imperatiu polític, no es poden allunyar del model espanyol;  si de cas, s’han de limitar a introduir alguns afegits, com, per exemple, fer referència a alguns filòsofs catalans (A les Balears, durant molt d’anys,  Ramon Llull figurava a la llista dels deu grans autors escollits per als exàmens de Selectivitat; figurava a la llista, però, estranyament, la butlleta Ramon Llull mai va tocar en sort. O sigui, per una banda, s’afirmaven els trets de la cultura de la comunitat autònoma balear – amb  Ramon Llull inclòs a la llista – i, per l’altra, s’evitaven conflictes innecessaris amb els sectors de cultura espanyola que no en volien saber res de Llull –  Ramon Llull no entrava al bombo –

Si se dóna aquesta preeminència a la filosofia de Nietzsche, hem de concloure que els elements conservadors i reaccionaris continuen essent hegemònics a la Universitat espanyola, i que importants Poders ideològics decidiren moure guerra tot utilitzant l’obra de Nietzsche (Podeu comprovar que a la Xarxa hi ha una Web que ofereix la versió en espanyol d’obres de Nietzsche, Heidegger i Derrida, una mena de centre de culte i promoció d’aquests autors, en exclusiva). Per altra costat, sembla que l’Església catòlica va decidir, al seu moment, fer ús i promoció de l’obra de Nietzsche al servei dels interessos de l’Església. Així mateix, podeu veure que en aquesta Web nietzschiana es recullen nombroses aportacions de suposats filòsofs espanyols, com  Fernando Savater o Eugenio Trias. També podeu saber que Ortega y Gasset – que figura com el filòsof espanyol més important –, al seu moment, es declarà seguidor entusiasta de Nietzsche.

 

En contra del que pretenen aquests exalçadors de Nietzsche, he de fer evident que l’obra d’aquest autor només pot ésser útil per a construir edificis reaccionaris o per a induir a la confusió.

Primer de tot, haurem de veure algunes de les teories més inconsistents de l’autor. En efecte, és inconsistent suposar:

 

Que ell és l’única persona al món que sap el camí de la salvació. Que totes les filosofies estan en l’error, a excepció de la seva. Per a una ment catalana, aquesta pretensió de Nietzsche només podria ser acceptable si un hom es presenta com a profeta, com a home tocat per Déu.

 

Suposar que el pensament de Sòcrates i de Plató fou la causa de la corrupció moral universal.

Que Plató, al rebutjar la doxa – la via del coneixement sensible – i establir l’episteme com a camí de la veritat que condueix al món de les idees, va anorrear la moral superior que havien creat i imposat els aristòcrates grecs.

En Nietzsche dedica tot un llibre per a explicar la seva teoria (Si bé, en realitat, aquesta teoria del pecat original platònic la repeteix al llarg de la seva obra).

El plantejament històric que ofereix  Nietzsche no s’acomoda a la realitat històrica.  Plató no va desfermar cap tipus de moviment social o polític. Plató era aristòcrata i pertanyia al partit aristocràtic. Sòcrates i  Plató eren uns teòrics esforçats contra l’Atenes democràtica. El triomf de la reacció a l’Atenes democràtica no fou deguda a cap campanya electoral de Plató, sinó a les llances dels espartans. I, més tard, al 338 aC, tampoc fou per causa de la filosofia de Plató que Atenes perdé la democràcia, sinó per les armes del rei de Macedònia.

Nietzsche feu com si no haguessin existit les revolucions democràtiques de les ciutats gregues. Feu un fals plantejament segons el qual el pensament de Plató seria el causant de la decadència de la moral aristocràtica. La realitat històrica és que foren les revolucions democràtiques les que escombraren la moral i el poder de l’oligarquia aristocràtica.

S’ha de suposar que Sòcrates i  Plató s’entusiasmaren amb el nou govern dels Trenta Tirans.  En tot moment ambdós coincidirien amb la voluntat de poder de Nietzsche.

Que  el mal va venir de la filosofia de Plató, de la metafísica, de la seva teoria del món de les idees.  Però  Nietzsche s’hauria d’haver sorprès de les grans coincidències entre ell i  Plató.

Nietzsche i Plató afirmen la superioritat moral dels nobles sobre els plebeus. Ambdós entenen que la democràcia és una perversió.  Plató també va predicar una mena de superhomes a la seva República. Ambdós menyspreen el tipus de vida vulgar del seu temps, i proposen l’ideal d’una humanitat superior. Ambdós menyspreen els treballadors i el treball manual. Ambdós exalcen l’activitat intel·lectual per sobre qualsevol altra cosa.  Nietzsche és en contínua campanya a favor de la vida, dels valors vitals, de més vida, però ell mateix, en persona, revela la significació del que són els seus valors vitals: Els suposats valors vitals de Nietzsche són una misèria de valors vitals, una misèria de vida, estan continguts dins la seva miserable vida. Nietzsche – que s’atreví a senyalar la miserable vida de Kant – portà un tipus de vida  miserable que s’assembla a la de Kant, com una gota d’aigua a una altra.

Segons ho descriu el mateix Nietzsche, tots els seus grans moments d’entusiasme, d’alegria, d’exaltació, de fruïció, d’apoteosi, estan relacionats amb la seva activitat intel·lectual. Per altra banda, he de suposar que ambdós devien ésser misògins i devien sentir una por cerval davant les dones. Actualment es coneixen molts de detalls del fracàs amorós de Nietzsche amb  Lou Salomé. On suposa que d’aquest fracàs en deriva la seva misogínia. Les obres de Nietzsche van salpicades de perles misògines, com, per exemple: La dona…és venjativa: això ve condicionat per la seva debilitat, el mateix que ve condicionat per ella la seva excitable sensibilitat per a la indigència aliena (“Perquè sóc tan savi?”, pàgina 7).  O aquest altre: Pocs homes hi ha aquí: per això es masculinitzen les dones. Doncs sols el qui sigui bastant home podrà “redimir” a la dona en la “dona” (Així va parlar Zaratustra); o, també: Quan una dona té virtuts virils, s’ha de fugir d’ella; si no les té, ella mateixa fuig (L’ocàs dels ídols).

 

Nietzsche enllaça Plató amb el cristianisme, però sense donar-ne raons. Explica que ambdós són la pesta del mal moral del món.

És inconsistent deixar de banda les realitats històriques més òbvies i conegudes. La realitat històrica fou que Atenes i la resta de polis democràtiques foren vençudes militarment per l’Imperi macedoni de N’Alexandre el Gran. Les ciutats gregues continuaren dirigides per les oligarquies aristocràtiques de sempre. I, a l’època de l’Imperi romà, les oligarquies dels grans propietaris de terra continuaren mantenint la seva hegemonia política.

Es inconsistent i ridícula l’afirmació que la història del món fou determinada per allò que pensà  Plató. Explica el nostre autor que les idees de Plató s’expandiren i, a un moment determinat, foren integrades a la teologia cristiana per obra d’aquells ressentits i perversos sacerdots que tramaren la pesta ideològica judeo-cristiana. Creure, com creia Nietzsche, que el pensament d’un sol home va determinar la història de la humanitat, deu comportar un estat quasi permanent de misticisme (Als moments de frenesí, el nostre autor provocador escrivia aquells textos encara més provocadors, on deia coses així com Perquè sóc tan savi? Perquè escric aquests llibres tan bons?  .

D’acord amb la historiografia oficial, podem constatar que la vida social, moral i política de l’Imperi romà mantingué la seva identitat al llarg dels segles fins al final de l’Imperi. Que l’Església cristiana fos declarada oficial a l’any 380 no tingué conseqüències socials o polítiques. Fins a la fi, l’Imperi romà continuà sota el control dels grans patricis – dels grans propietaris de terra -, la producció agrària continuà essent esclavista. Si de cas, hem de destacar que, a partir del segle III, començà el llarg procés de feudalització de l’Imperi. O sigui que de les proclames oficials de cristianisme no se’n seguia cap canvi substancial.  Al meu parer, Constantí – i el patriciat romà – va decidir fer de l’Església cristiana un instrument de cohesió política de l’Imperi (Podeu veure la meva Web El blog d’En Joan Quetgles | L’Església catòlica, un instrument de l’Imperi romà).

 

Segons  Nietzsche tots els mals de la societat contemporània – del seu temps – tenien el seu origen en la venjança judaica. Els valors letals judeo-cristians van infectar les societats europees. Els iniciadors de la corrupció i de la perdició foren els perversos – demoníacs, hauríem de dir- sacerdots judaics que construïren la primera Església cristiana.

Els mals d’aquest verí judaic són presents a tot arreu; per posar un exemples:  les democràcies i la imposició dels valors procedents de les masses, dels plebeus, dels homes inferiors; la creixent socialització de la societat; les diverses doctrines socialistes són un producte d’arrels judaitzants. Igualment, s’ha de condemnar la massificació de l’ensenyament i de la Universitat;  darrera la màscara de bondat de positivisme i de les ciències positives es pretén una nova versió de cristianisme consumista;  és la promesa falsa de construir un cel vulgar, plebeu, a la terra.

Una de les contradiccions – que tant li agradaven al filòleg – més divertides és la que contraposa la figura de Jesús de Natzaret – tot un autèntic Superhome – a la dels escribes i fariseus. El profeta Nietzsche ens assabenta que Jesús era un revoltat contra el sistema hebraic. Diu que Jesús fou l’únic cristià, posat que els seus deixebles, els apòstols, no l’entengueren, que els cristians no són autèntics cristians.  El profeta Nietzsche digué que el cristianisme és la traïció a l’autèntic missatge de Jesús; que  Pau inicià la perversió judaica d’invertir l’autèntic missatge de Jesús, el qual no oferia la recompensa de la vida eterna, sinó que mostrava el camí d’una nova vida a la terra, i no a una altra vida.  Nietzsche arrissa el ris:  afirma i nega els Evangelis al mateix temps; accepta la mort de Jesús, però nega la resurrecció.  Nietzsche demostrà que res era capaç de resistir-se a la seva dialèctica i al seu poder filològic.

 

El nacionalsocialisme alemany va entendre que Nietzsche era el nunci de l’arribada de la Humanitat superior alemanya. El Règim nazi proclamà Nietzsche com a el gran filòsof de la nova era. El nietzchisme esdevingué la filosofia obligada a les Universitats alemanyes. Hitler mateix es declarava lector de l’obra del filòsof. Amb aquells insuperables espectacles de masses, Nietzsche esdevingué el profeta de la religió nazi; així, per exemple, a la kolossal col·locació de la primera pedra de la nova seu del partit nazi a Munich, al 1933, s’hi va acompanyar unes obres completes de Nietzsche. Com a anècdota, podem constatar que del 36 al 44 el camarada  Heidegger va dedicar els seus cursos universitaris a l’estudi del pensament de Nietzsche, (Kolossal!).

 

Els filòsofs de París bé s’avançaren a proclamar que els nazis s’havien apropiat indegudament de l’obra i del pensament de Nietzsche (Els espanyols, si bé més modestament, els seguiren les petjades). Els parisencs, amb els seus escrits i declaracions, confirmaven d’una manera definitiva que Nietzsche no tenia res a veure amb el nazisme i que tampoc era racista.  Els parisencs també declararen net de culpa i de sospita al seu admirat Heidegger.  Mostraren textos de Nietzsche on sembla que el filòsof desaprovava el racisme i l’antisemitisme (I posaven l’exemple de les bregues del filòsof amb la seva germana, la qual era una racista i antisemita de gran anomenada).

 

Els filòsofs parisencs menteixen – i també els madrilenys – al declarar Nietzsche lliure de sospita d’antisemitisme. Menteixen, i menteixen sense escrúpols, tot i sabent que són abundants els textos de Nietzsche amarats de racisme.

Així, a La genealogia de la moral, Ae, 1970, pàgina 35, En Nietzsche, innocentment, fent exhibició dels seus sabers etnogràfics, fa el següent aclariment: Amb el llatí “malus”(dolent) tal volta es carateritzava a l’home vulgar en quant home de pell fosca i sobretot en quant home de cabells negres, en quant habitant preari del territori italià, el qual pel color era pel que més clarament es distingia de la raça rossa, es a dir, de la raça ària dels conqueridors; i, tot seguit, fent referència als mapes etnogràfics del territori alemany, segons els quals s’observaven tot de faixes amb abundància de pobladors no aris, En Nietzsche explica que …el mateix es pot dir de quasi tota Europa: en essència la raça sotmesa ha acabat per predominar de nou allà mateix  en el color de la pell, en el curt del crani i tal vegada fins i tot en els instints intel·lectuals i socials: ¿qui ens garanteix que la moderna democràcia, l’encara més modern anarquisme i, sobre tot, aquella tendència  cap a la “commune”, cap a la forma més primitiva de la societat, tendència avui pròpia de tots els socialistes d’Europa, no signifiquen en l’essencial un gegantí contracop – i que la raça dels conqueridors i senyors, la dels aris, no està sucumbint fins i tot fisiològicament?(Sembla coincidir amb les teories de Gobineau, el gran teòric del racisme clàssic; per altra banda,  Wagner era un fervent admirador de Gobineau).

Nietzsche va desplegant una mena de frenesí contra “les malvestats del poble jueu contra la humanitat”; i així, a la pàgina 41, diu…mai cap poble (referint-se als jueus) va tenir una missió més gran en la història universal. “Els senyors” estan liquidats; la moral de l’home vulgar ha vençut. Es pot considerar aquesta victòria a la vegada com un enverinament de la sang (ella ha mesclat les races entre sí)…tot se judaitza… I a la pàgina 59, ens fa saber quin és l’esdeveniment més important de la història universal amb l’expressió “Roma contra Judea, Judea contra Roma” i explica que, al seu parer, Roma veia al jueu “convicte d’odi contra el gènere huma”, i torna a fer una crida justificant tota possible intent de “solució final”: amb raó, amb la mesura  que hi ha dret a vincular la salvació i el futur del gènere humà al domini incondicional dels valors aristocràtics, dels valors romans. I afegeix que mentre els romans eren els més forts i els més nobles de tota la història, …els jueus eren, en canvi, el poble sacerdotal del ressentiment “par excellence”, en el que habitava una genialitat popular-moral sense parió. A la pàgina 60, fa un resum de la història de les victòries de “Judea”; en primer lloc, Roma ha sucumbit, i en lloc seu hi hagué l’Església catòlica, la Roma judaïtzada…la qual oferia l’aspecte d’una sinagoga ecumènica. Amb la Reforma luterana, tornà a triomfar Judea, gràcies a aquell moviment plebeu (alemany i anglès); i en tercer lloc, Judea tornà a vèncer una altra vegada…amb la Revolució francesa.

 

Particularment abundants els trobem a L’Anticrist. Així, a la pàgina 24, es diu:

Els jueus són l’avantguarda d’allò decadent: van sostenir el partit dels decadents aconseguint crear il·lusió, i amb non plus ultra de histriònic van saber col·locar-se al vèrtex de tots geni els moviments de decadència (en qualitat de cristianisme d’En Pau), per a crear una cosa que fos més forta que qualsevol partit que afirmés la vida. Per a aquella espècie d’homes que arribaren al poder per mitjà del judaisme i del cristianisme, la decadència és una forma sacerdotal, és solament un mitjà. Aquesta espècie d’homes té un interès vital en fer que la humanitat emmalalteixi i en invertir, en el sentit perillós per a la vida i calumniador per al món, els conceptes de be i mal, vertader i fals…

Per cert, aquests textos no figuren a la selecció de textos   que han fet els admiradors de Nietzsche (a la Web d’Horacio Potel).

També podem llegir: …els jueus, aquest poble sacerdotal, que no ha sabut prendre satisfacció dels seus enemics  i dominadors més que amb una radical transvaloració dels valors propis d’aquests, es a dir, per un acte de la més espiritual venjança. Això és l’únic que resultava adequat precisament a un poble sacerdotal, al poble de la més refrenada ànsia de venjança sacerdotal. Han sigut els jueus els qui, amb una conseqüència lògica aterradora, s’han atrevit a invertir la identificació aristocràtica dels valors (bo = noble = poderós = bell = feliç = estimat de Déu) i han mantingut amb les dents de l’odi més abismal (l’odi de la impotència) aquesta inversió, a saber, els miserables són els bons; els pobres, els impotents, els baixos són els únics bons…en canvi, vosaltres, vosaltres nobles i violents, vosaltres sou, per tota l’eternitat, els malvats, els cruels, els lascius, els insaciables, els ateus…   En aquests textos  Nietzsche es manifesta com a antisemita extremista. I en alguns moments, els seus textos semblen hitlerians i que demanen la solució final. Així, a la pàgina 24, es pot llegir: Els hebreus són el poble més extraordinari en la història del món…van invertir successivament la religió, el culte, la moral, la història, la psicologia, d’una manera irremeiable …els hebreus són el poble més fatal de la història del món.    I a la pàgina 44, es diu:  Estem entre hebreus…Per això és necessària la raça…El cristià, aquesta última ratio de la mentida, és una vegada més l’hebreu…Aquest fou el més funest deliri de grandeses que fins ara ha existit a la terra: petits avortaments d’hipòcrites i mentiders començaren a reivindicar per si els conceptes de Déu, veritat, llum, esperit, amor, saviesa, vida, quasi com a sinònims d’ells mateixos…       Els nietzschians afirmen que el règim nazi féu una utilització d’En Nietzsche i de la seva filosofia, i que de cap manera pot ésser considerat un precedent del nazisme. Però, segons el meu parer, la realitat és que el nazis entronitzaren  Nietzsche no per arbitrarietat, sinó perquè les principals teories d’aquest autor coincidien amb la ideologia nazi. De tots els filòsofs alemanys,  Nietzsche és el que té més veïnatge amb el nazisme.      No és el cas que jo suposi que els actuals manipuladors de l’obra de Nietzsche pretenguin impulsar algun tipus de neofeixisme. Diverses formacions ideològiques coincideixen a l’hora d’utilitzar la seva obra, però ho fan amb objectius diferents; ara bé, tots ells de signe reaccionari i contra els interessos de les classes populars.     És més, cada un dels filòsofs que fa ús de l’obra de Nietzsche té el seu propi objectiu. I entre els teòlegs mateixos es donen grans diferències; n’hi ha que l’escullen com a enemic preferit; preferit, en el sentit que els agrada fer els seus discursos metafísics contra les teories nietzschianes, pensant que d’aquesta manera reforçaran l’autoritat del pensament de Plató; fins i tot, no són rars els joves teòlegs agosarats que sostenen que l’obra de Nietzsche fou impulsada per un profund sentiment cristià nascut al si del cristianisme (No oblidem que el Superhome és menyspreador del sexe, misogin i intel·lectualista).     He d’indicar com a molt significatiu que els filòsofs de París, quasi sense excepcions, han caigut en la temptació de fer cadascun un cultiu propi de l’obra de Nietzsche (En un altre article faré referència a aquest fenomen parisenc. Ara m’he de limitar a dir que aquests parisencs – que es presenten a si mateixos com el més savis – conviuen magníficament amb l’opressió de l’Estat francès contra les minories nacionals i lingüístiques del seu territori. Aquests savis parisencs són com una mena de literats, l’obra dels quals té molt poca incidència en cap baula del processos històrics. A la fi, un d’ells,  Jean Paul Sartre, va declarar que l’autèntica filosofia era la de Marx, que la seva pròpia es limitava a ser un complement de la ciència marxista. la resta de filòsofs parisencs no vol confessar que són dins les xarxes ideològiques de l’Imperi francès, imperi del qual reben els honors i el sosteniment econòmic.

 La filosofia a l’abast

 

China, Vertical Civilization (1 and 2)

La Xina, la civilització vertical (1)

Actualment, mentre que l’economia dels Estats Units sembla que s’està ensorrant, la Xina continua el seu insòlit desplegament econòmic.
Fent un enunciat: S’ha de deixar de banda la qüestió de la data en la que la Xina esdevindrà la primera economia mundial superant la dels Estats Units. No. El plantejament correcte s’ha de fer a partir de considerar que la Xina , des de principis de segle, ja és la primera potència econòmica mundial, realment.

La tesi central d’aquest escrit: Durant les darreres tres dècades, mentre a l’economia ianqui congriava els gran vicis que havien de provocar el Crac del 2007, la Xina duia a terme l’autèntica revolució econòmica i social, revolució silenciosa que havia de commoure el món.
La qüestió a debatre ja no és si la Xina serà la primera economia mundial, sinó de quina manera la revolució xinesa afectarà el món.
Al moment present, allò que s’ha d’intentar comprendre és la nova civilització creada per la Xina, la civilització vertical, com l’han batejada els urbanistes.

Mentre els Estats Units i Europa retallen la seva despesa en infrastructures, la Xina fa enormes inversions en carreteres i autopistes, línies fèrries de TGV, presses, ports, ponts, aeroports i d’altres. I, per suposat, continuen sortint gratacels com si fossin bolets.
Per fer referència a un indicador del poder econòmic xinès: Per tal de frenar les tensions socials, el govern xinès, amb una demostració del seu gran poder, ha iniciat la construcció de deu milions d’habitatges de baix cost, construcció que s’ha d’executar en un terme de dos anys (A l’Estat espanyol, el govern tenia previst un pla d’ajut – d’un 20 % del cost – per a construir 25.000 habitatges socials en un període de quatre anys).

Els mitjans ”occidentals” més grocs continuen desplegant campanyes de desprestigi contra la Xina. Però la premsa més seriosa es veu obligada a informar sobre el prodigiós salt endavant de la Xina en tots els ordres (Faig ús de l’expressió ”occidentals” entre cometes perquè amb més rigor hauria de dir ”capitalista”, ”neoliberal”, ”dretana” o ”reaccionària”).

Els diaris espanyols i els diaris catalans, per suposat, no destaquen pel seu prestigi informatiu. Majorment, informen molt poc i malament sobre la Xina. Les cròniques des de Pequín d’aquests diaris semblen recollides dels diaris d’En Rupert Murdoch.

Majorment, els diaris espanyols i els diaris catalans (I un famós astròleg catedràtic d’economia) continuen repetint la pobre cantilena segons la qual l’èxit econòmic xinès rau en l’explotació d’una mà d’obra barata.

Allò que tracten de marginar aquests mitjans: Que, en els darrers trenta anys, els sous dels treballadors xinesos s’ha multiplicat per vuit. Un creixement mai vist a la història econòmica mundial. Actualment, el nivell de vida dels treballadors de les ciutats de la costa xinesa supera al de la majoria dels treballadors catalans (Per suposat, a les grans ciutats xineses, els treballadors, en cap cas, han de patir el lent i caòtic sistema de trens de rodalies barceloní).

Que els executius de les grans empreses tenen uns salaris ridículs en comparació als dels seus homòlegs occidentals (Per posar un referent, a mode d’exemple: N’Alfredo Saenz, director del Banc de Santander, s’embutxaca 13 milions de dòlars, mentre que En Jiang Jianqing, director del ICBC, Industrial and Comercial Bank of China, el banc més gran del món, té un sou de 235.000 dòlars) .

Que la desproporció d’ingressos i de privilegis entre treballadors i tècnics superiors d’Europa i dels Estats Units es redueix dràsticament a la Xina.

Però la manipulació informativa dels mitjans ”occidentals” sobre la Xina, a l’hora actual, no pot amagar per més temps la realitat: el prodigiós salt endavant de la Xina, el començament d’una nova civilització mundial.

Ja és hora de superar el plantejament sobre quan la Xina esdevindrà la primera economia mundial. És un fals plantejament. La realitat és que la Xina fa temps (des del 2004, per posar una data) que ha esdevingut la primera potència econòmica mundial en base a les dades estadístiques de l’economia real, de l’economia productiva.

Certament, el PIB dels Estats Units, al 2010, quasi triplica al de la Xina, però, en quant a producció de bens materials, la Xina supera als EUA (Al 2009, l’economia de la Xina va representar el 35 per cent de la nord-americana, al voltant de 3’9 bilions de dòlars en front de 14 bilions). La contradicció entre unes dades i unes altres s’esvaeix si es té en compte que el sector serveis, als EUA, arriba al 67’8 % del PIB.

El que importa subratllar és que l’activitat financera ha esdevingut el principal factor del PIB nord-americà.

Dit d’una altra manera, la banca i les corporacions financeres ianquis són les empreses que aporten el major tant per cent del PIB ianqui. L’activitat de les corporacions financeres de Wall Street és la que proporciona la major part del PIB ianqui.

Per suposat, els Estats Units continua essent una gran potència industrial, però una potència decadent, una potència que fa temps que va ésser superada per la Xina.

Perquè resti clar: Actualment, les inversions econòmiques de la Xina per als grans projectes transformadors (a la pròpia Xina, però també a països d’Àsia, d’Àfrica i d’Amèrica llatina) minimitzen les dels Estats Units i Europa en conjunt.

Abans de veure qualcunes característiques de la nova civilització, exposaré breument una bateria de fenòmens econòmics i socials (majorment ignorats o manipulats per la premsa ”occidental” murdoquiana) que fan entenedor el desplegament de la Xina.

En primer lloc, vegeu l’informe de la World Steel Association, segons diu:

Producció mundial d’acer cru en els primers sis mesos de 2011 va ser 757.800.000 de tones mètriques, un 7,6% més gran en comparació amb el mateix període de 2010. Tots els principals productors d’acer regions van mostrar una major producció.
La producció d’acer cru de la Xina el juny de 2011 va ser de 59,9 milions de tones mètriques, un augment del 11,9% respecte a juny de 2010.
En altres parts d’Àsia, Japó va produir 8,9 milions de tones mètriques d’acer cru el juny de 2011, enfront del 5% en comparació del mateix mes de l’any passat. Índia produeix 6,0 milions de tones mètriques de juny de 2011, un augment del 7,3% respecte a juny de 2010. Producció d’acer cru a Corea del Sud el juny de 2011 va ser 5.7mmt, 19% més que en comparació amb juny de 2010.

A la UE, la producció d’acer brut d’Alemanya el juny de 2011 va ser de 3,9 milions de tones mètriques, un augment del 0,2% el juny de 2010. Itàlia va produir 2,6 milions de tones mètriques, un 15,2% superior al mateix mes del 2010. Producció d’acer cru a Espanya el juny de 2011 va ser de 1,5 milions de tones mètriques, un 4,5% el juny de 2010. França produeix 1,4 milions de tones mètriques d’acer cru el juny de 2011, una disminució de -6,1% respecte a juny de 2010.
Turquia va produir 2,8 milions de tones mètriques d’acer cru al juny de 2011, un 12,3% superior a juny de 2010.
Els EUA va produir 7,2 milions de tones mètriques d’acer cru al juny de 2011, un increment del 1,7% respecte a juny de 2010.
La producció brasilera d’acer cru va ser de 3,0 milions de tones mètriques, un 3,9% superior a juny de 2010.
A destacar: Segons l’estadística, els Estats Units es situa a un modest tercer lloc en la producció d’acer, mentre que la Xina no solament ocupa el primer lloc en el rànquing sinó que ella sola produeix més acer que el conjunt dels grans productors d’acer.
En segon lloc, les dades sobre el ranking de producció i de consum de ciment fan evident que la Xina és la primera potència econòmica mundial.
Segons l’informe mundial de ciment (The Global Cement Report) publicat a l’abril del 2011, la Xina continua al capdavant del món tant con a productor de ciment com a consumidor (Des de fa dues dècades, la Xina és el major productor de ciment i el major consumidor). Als darrers anys, s’ha incrementat l’avantatge de la Xina respecte als seus competidors en relació a la producció i consum de ciment.
Segons l’informe, al 1910, la producció de ciment de la Xina abasta la xifra de 1868 milions de tones. I seguien al darrere l’Índia amb 216 milions, Estats Units amb 65 milions, Turquia amb 62 milions, l’Iran amb 61 milions, Brasil amb 58 milions i d’altres.
En quant al consum de ciment, les xifres eren les següents: La Xina, al primer lloc, 1851 milions de tones, l’Índia, 212 milions, Estats Units, 69 milions, Brasil, 60 milions, l’Iran, 56 milions, Vietnam, 50 milions, Rússia, 50 milions i d’altres (Per a més informació podeu baixar la web Cemnet). Les gràfiques palesen que la Xina consumeix més ciment que la resta de països del món en conjunt.

Les dades estadístiques sobre producció d’acer i de ciment posen de relleu que la Xina ja era, de fet, la primera potència econòmica mundial a l’any 2004, per exemple.

Causa vergonya haver d’exposar un raonament tan clar: Si la Xina és el major productor d’acer i de ciment, i el major consumidor d’acer i de ciment, s’ha d’entendre que aquests consums tenen una manifestació econòmica immediata. Amb l’acer i el ciment la Xina construeix edificis, però també carreteres i autopistes, i línies fèrries, i ports i aeroports, i drassanes, i grans vaixells, i ponts, i preses per a centrals hidroelèctriques, i línies de metro, i gasoductes, etc. El consum d’acer gegantí per a una indústria pesant gegantina: La Xina ocupa el primer lloc en el rànquing de la major part d’indústries pesants (Les drassanes xineses produeixen al voltant del 40 % dels grans vaixells comercials del món (la Xina disposa de la major marina mercant del món)).
Les drassanes xineses han aixecat l’alarma a Washington. Els experts militars consideren que les drassanes xineses són en condicions de produir vaixells de guerra de gran tonatge. Les presumpcions dels experts ianquis no són desbarrades; un enginyer nàutic xinès calculava que si es dedicava un 1 % de la capacitat de les drassanes xineses a la construcció de portaavions, llavors es botarien quatre portaavions a l’any, de manera que l’armada xinesa disposaria de setze portaavions al 2015.

Els propagandistes ”murdoquians” de la teoria de ”la ma d’obra xinesa barata” van quedant amb el cul a l’aire: l’èxit de les drassanes xineses es recolza en l’aplicació de l’alta tecnologia, precisament. Com diu un informe de la Universitat de Pequín: ”En l’actualitat, els països avançats en construcció naval fan una constant aplicació de tecnologia de la informació, robòtica, làser, control de precisió de la construcció naval, tecnologia i la intel·ligència artificial per promoure la millora de la construcció naval. La construcció de vaixells del futur serà una indústria l’activitat principal de la qual és el coneixement, la característica és de coneixement intensiu, d’alta tecnologia, i la forta disminució la ma d’obra intensiva”.

Amb la publicació del informe de la Universitat de Duke de 2004 (Durham, Carolina del Nord), que comparava el nombre d’enginyers entre els Estats Units i l’Índia i la Xina, sembla que les elits ianquis van quedar espantades. Segons l’informe (el qual fou amplament difós als mitjans de comunicació), el nombre de graduats anuals en enginyeria era de 70.000 als EUA enfront dels 600.000 de la Xina i els 350.000 de l’Índia.
Posteriorment, es va fer una revisió ”més realista” la qual incorporava el nombre de graduats en ciències de la computació i en tecnologies de la informació, i, segons això, el nombre d’enginyers era de 222.335 als EUA, 644.106 a la Xina i 215.000 a l’Índia (Podeu veure informació més àmplia a la web Duke edu/GlobalEngineering).

Durant aquests darrers anys, els mitjans ianquis han fet campanyes amb l’objectiu de minimitzar el creixement tecnològic de la Xina i restant importància al nombre superior d’enginyers xinesos. Alhora han insistit en afirmar la superioritat de les Universitats nord-americanes i la millor qualificació dels enginyers ianquis (Per exemple, com va fer el Washington Post 600.000 enginyers xinesos?).

Però, la realitat ha sigut que durant aquests anys s’ha incrementat el nombre d’enginyers xinesos. Des del 2006, els mitjans ”occidentals” han portat l’estratègia de deixar de banda els informes sobre la proporció del nombre d’enginyers entre la Xina, l’Índia i els Estats Units.
La major part de pàgines web que tracten sobre el tema – a milers – fan com si haguessin quedat immobilitzades en el temps: sempre repeteixen les famoses dades estadístiques de la Universitat de Duke, com si el temps s’hagués aturat al 2004.
Però el temps ha continuat corrent i el nombre d’enginyers xinesos ha continuat creixent acceleradament mentre que les elits ianquis no han aconseguit un major nombre de graduats en enginyeria amb consonància amb l’estancament de l’economia de la nació.

El desxiframent del misteri de l’acceleració econòmica de la Xina.

De manera semblant a la Rússia de N’Stalin, a la Xina de Mao Zedong les grans empreses industrials de l’Estat eren econòmicament ruïnoses; els seus productes eren més cars i de baixa qualitat; podien subsistir gràcies a les enormes subvencions estatals. Malgrat els esforços a que eren sotmeses les amples masses, l’economia xinesa durant l’època de Mao tenia un creixement desigual i amb greus malbarataments.

Després de Mao, amb el lideratge d’En Deng Xiaobing, 1978, es va iniciar la revolució industrial xinesa, una revolució industrial que ha sigut la més intensa de tota la història de la humanitat. En trenta anys, la Xina s’ha transformat de país subdesenvolupat a primera potència industrial del món. Des de 1978, la Xina, envaïda per un insòlit frenesí constructor, ha aixecat centenars de grans ciutats fins al punt que avui és el país amb els major nombre de megalòpolis del món. Actualment, més de 221 ciutats xineses superen el milió d’habitants; vuit superen els deu milions d’habitants; i vint superen els cinc milions.
L’expansió de la ciutat de Shenzhen és un notable indicador, jo crec, de la tremenda acceleració econòmica de la Xina. El desenvolupament de Shenzhen conté les claus per a comprendre l’expansió de la Xina. Shenzhen fou una de les cinc Zones Econòmiques Especials on es portà a terme la nova línia política de Deng Xiaobing.

Primer de tot, vegem un breu informe sobre el desplegament de la ciutat. Segons Factsanddetails, ”Shenzhen va passar de ser una petita població pesquera i agrícola a una ciutat de 10 milions d’habitants en menys de 30 anys. Quan Deng va arribar al poder després de la mort de Mao el 1976, Shenzhen era una ciutat fronterera composta principalment d’arrossars i granges d’ànecs. Sota Deng es va convertir en un “laboratori de la reforma”, fent honor al seu sobrenom de “finestra al món exterior.”
Entre 1980 i 2000 Shenzhen va créixer de 350.000 a 4 milions. La primera borsa de valors important de la Xina es va inaugurar a Shenzhen el 1990 (la de Xangai va obrir un any després). Durant la dècada de 1990, la taxa de creixement va ser del 30 per cent. Dupont, Pepsi, IBM, Compaq i altres companyies estrangeres van obrir fàbriques allà.
Entre els anys 1980 i mitjan 1990 l’ingrés per càpita anual de la ciutat va augmentar de $ 100 a $ 2.000. El 1995, Shenzhen enviat gairebé $ 18 mil milions en exportacions, gairebé el 15 per cent dels enviaments de la Xina a l’estranger. A la dècada de 2000 Shenzhen es va convertir en una metròpoli. Entre 2001 i 2006, 124 edificis de 30 pisos o més, van ser acabades, en construcció o en projecte.
Shenzhen és la llar de 12 milions de persones (2007) -1.870.000 eren residents permanents i 10.580.000 eren immigrants i ple de gent, fàbriques, oficines, apartaments, una elevada torre amb 68 pisos i un gegant Wal-Mart “Super Center.” (Es pot veure més informació a la web Factsanddetails).
Shenzhen va ésser descrita com ”la ciutat que construeix un gratacels cada dia i una avinguda cada tres dies”.

El ”miracle” de Shenzhen fou la demostració empírica de la bonesa del projecte d’En Deng. La proposta d’En Deng va obtenir una gran acceptació per part de les amples masses xineses.
Aquest extraordinari fenomen social es pot enunciar dient: La nació xinesa va iniciar l’autèntic salt endavant proposat per Deng Xiaobing.
Referent al tema, la teoria simplista enunciada pels economistes ”occidentals” (o sigui, ”neoliberals”, majorment) no explica el fenomen de l’expansió de la Xina. Aquests teòrics diuen que el desenvolupament de la Xina fou debut a la introducció del lliure mercat capitalista a les denominades ZEE. Però és com si no diguessin res; no expliquen el fenomen. Dins un món global amb predomini absolut del capitalisme, l’auge o la decadència d’un país o una àrea no pot ser explicat per unes pràctiques econòmiques que són comunes.
Que quedi clar: Molts de països han introduït pràctiques econòmiques neoliberals a gran escala, però molts d’ells, actualment, tenen una economia més aviat en crisi, com la d’Irlanda, per exemple.
Tan bon punt s’instal·len multinacionals a un país subdesenvolupat, els grans executius fan conxorxa amb l’oligarquia del país. Com no havia de ser així, si són precisament les oligarquies les que decideixen si s’han d’aliar o no amb una determinada multinacional.

La ”Zona Econòmica Especial” de Shenzhen va ésser creada com a camp d’experimentació per a la pràctica de lliure mercat dins d’una comunitat guiada pels ideals del ”socialisme amb característiques xineses”.

Allò que pretenia En Deng no era la creació d’empreses capitalistes coexistents amb l’economia socialista. No. La línia mestra del pensament dengià tenia per objectiu aconseguir la racionalització i modernització de l’economia xinesa (de l’economia de sistema socialista), que la rendibilitat econòmica i la competitivitat fos l’eix central de les empreses, així com l’orientació cap a la satisfacció de les demandes de consum de les amples masses. Racionalització i rendibilitat a totes les activitats socials, i no solament a les empreses industrials. El pragmatisme havia de regir absolutament la vida econòmica i política.
Però el pragmatisme per ell sol no explica el miracle xinès. La clau de l’èxit del programa dengià consistia en el pragmatisme econòmic però ”en funció de les demandes socials i polítiques d’una societat socialista al servei dels interessos de les classes treballadores xineses”. És a dir, que era una proposta d’economia pragmàtica, però una pragmàtica a la consecució de la qual s’hi implicaven les amples masses treballadores, els dirigents polítics, el PCX, els legisladors, els científics i la Universitat. I la banca, en especial; la banca socialitzada.
A l’època precapitalista, la banca era un instrument al servei dels interessos de l’oligarquia dels grans propietaris de terra. A l’època capitalista, la banca és al servei de les elits capitalistes. Amb l’autèntic ”gran salt endavant” d’En Deng, la banca (socialitzada) havia de recolzar decididament la iniciativa privada xinesa i no solament les empreses públiques. Més endavant tornaré a aquest tema.
La primera gran reforma va consistir en deixar en mans de la iniciativa de les amples masses pageses el cultiu de la terra. Al 1949, totes les grans propietats foren confiscades i, tot seguit, les terres agrícoles foren declarades propietat de l’Estat. Amb la reforma d’En Deng, es liquidava el sistema de comunes agràries de l’època d’En Mao (comunes ineficients, majorment) i es deixava la producció agrícola en mans de les famílies pageses i dels nous emprenedors pagesos i de cooperatives autònomes. Segons la nova legislació, l’Estat arrendava les terres als pagesos per temps indefinit i amb un arrendament simbòlic.
A subratllar: La reforma agrària dengiana no consistia en un retorn al sistema agrari tradicional dels petits pagesos que practicaven una agricultura de subsistència, amb uns excedents escasssos. No. Allò que importava era el desplegament d’una agricultura moderna capaç de competir amb els mercats internacionals.
Era l’esclat d’una nova generació de pagesos que abastien amb gran èxit les necessitats alimentàries de les grans àrees de població.
A més a més del suport de la banca, el govern i el PCX s’implicaven per tal de crear les infrastructures necessàries perquè la nova producció agrícola arribés als mercats. Al mateix temps es facilitava als pagesos l’accés a la maquinària agrícola. Hi ha hagut una campanya permanent per difondre les noves tècniques agràries i la nova tecnologia.
El govern de l’Estat i els governs locals desplegaven projectes d’extensió dels grans sistemes de regadiu (L’aigua acumulada a l’embassament de les Tres Gorges, un llac artificial de 600 km. de llarg, ha fet possible desplegar un sistema de regadiu dels més extensos del món).
De bell antuvi, la reforma va aconseguir augmentar al voltant d’un 10 % anual la producció agrària. Aquest augment va ésser constant fins al punt que la Xina va aconseguir l’autosuficiència alimentària. Actualment, la Xina ocupa el primer lloc en la producció agrícola a tot el món, en especial en la producció d’arròs, blat, blat de moro, ordi, blat mill, cotó, patates, pomes, te, cacauets, soja, oleaginoses, porcs, ovelles, ànecs, pollastres, peix (de les granges de piscicultura) i molts d’altres.
Als anys 1980, milers d’emprenedors de tota la Xina aixecaren milers d’empreses d’indústria lleugera (tèxtil i calçat, principalment) a les cinc Zones Econòmiques Especials, i, alhora, les grans empreses públiques d’indústria pesant també es concentraven en aquestes ZEE.
Uns dels elements definidors de les ZEE era l’obertura cap el món exterior. Es tractava de desenvolupar les exportacions i d’atreure les inversions estrangeres.

Ma d’obra barata n’hi havia arreu del món, i n’hi ha ara. Però, a la Xina (a partir de 1978), a més de ma d’obra barata, hi havia executius barats, i arquitectes barats i enginyers barats (la Xina ocupa el major nombre d’arquitectes i d’enginyers del món).
En igualtat de condicions, les grans empreses capitalistes no poden competir amb les empreses estatals xineses. No és la ma d’obra cara allò que llasta la competivitat de l’empresa capitalista, sinó els bons que s’autoconcedeixen els propietaris i els sous milionaris dels consellers i dels executius.
Per altre costat, la banca xinesa és pública, de manera que els crèdits d’aquesta banca, lògicament, poden ésser més barats que els de la banca capitalista. A més a més, a la Xina es fa impossible la figura del financer professional de l’especulació econòmica.

Al segle XX, els gratacels de la ciutat de Nova York esdevingueren símbols del poder industrial dels Estats Units. Al segle XXI, la ciutat de Shenzhen té el doble de gratacels que Nova York. Els gratacels de Shenzhen poden fer de símbol del poder industrial de la Xina (He posat Shenzhen com a exemple, però, per suposat, altres megalòpolis, com Xangai i Pequín, superen a Shenzhen en nombre d’habitants i de gratacels. A considerar: Chongqing, amb 33 milions d’habitants, és la metròpoli més gran de la Xina i del món).

Els mitjans ”occidentals”, murdoquians com són, han ocultat la realitat xinesa; però aquesta ocultació és de curt termini. La presència al món de la Xina real no es pot ocultar o disfressar per més temps.
”La civilització vertical” xinesa és a punt, jo crec, de posar en ridícul l’arrogant premsa ”occidental”.
El desplegament de la Xina segons l’ideari dengià ha deixat palès que l’economia socialista és l’opció de futur per a la humanitat.
Ha resultat evident que el camí d’En Hayek (el guru dels neoliberals) condueix al desastre. En Hayek defensava la peregrina teoria que la pretensió de regular racionalment l’economia era una arrogància dels socialistes, i que allò bo i racional era deixar l’economia en funció de l’instint dels emprenedors (de les passions dels capitalistes) (Per cert, es pot veure a la Xarxa que la gent de CIU van crear un club de seguidors d’En Hayek; ”Gruphayek”, es diu).
Al proper capítol, haurem de veure que el debat sobre economia no ha d’ésser entre En Keynes i En Hayek, sinó entre En Keynes i En Deng, si de cas. Haurem de veure com s’ha produït aquesta ”civilització vertical” xinesa.

La Xina, la civilització vertical (2)

Segons les dades oficials de l’administració xinesa, la població urbana va passar de 172 milions d’habitants, a l’any 1978, a 502 milions, a l’any 2002 (Sense comptar Hong Kong ni Macau). La major part dels nous ciutadans procedien de les àrees rurals; eren ”treballadors migrants”.
Segons xifres oficials publicades a 10.04.2011, la població urbana de la Xina s’havia elevat a 665.570.000 habitants, que representen el 49.68 per cent de la població total del país. És a dir que actualment, a l’agost del 2011, la població urbana supera a la rural.
Que les grans ciutats (i en especial les de les ZEE) poguessin absorbir una immensa massa de treballadors migrants procedents de les àrees rurals (una massa major que la de la població dels Estats Units) és una demostració del poder de les idees de Deng Xiaobing.

Podria semblar que la revolució industrial xinesa ha seguit les pautes de les revolucions industrials clàssiques del segle XIX. Però seria una apreciació errònia. La R.I. xinesa no és provocada per una expansió capitalista, sinó per un desenvolupament ”socialista segons les característiques xineses”, segons el projecte de Deng.

Respecte a l’inaudit creixement de la població urbana de la Xina. Allò que amaguen els mitjans ”occidentals”: Que els treballadors migrants de les ciutats, d’immediat, obtenien una millora del seu nivell de vida. Aconseguien uns ingressos més elevats i tenien accés a les ofertes socials de la ciutat.
Que, a diferència de les grans ciutats del món capitalista, a les megalòpolis xineses no han aparegut àrees urbanes degradades on es concentra allò que Marx denominava ”lumpenproletariat”.
A les grans ciutats xineses no existeixen els suburbis de ”favelhas”, ni els ”Harlem”, exemples de marginació social i d’expansió de la criminalitat.
La inexistència de suburbis degradats a les grans ciutats industrials xineses no és una casualitat, és el resultat de l’aplicació de l’ideari d’En Deng.
Amb la consigna de ”laissez faire laissez passer”, sorgien les monstruoses ciutats industrials, ciutats que eren el resultat de bestials concentracions de proletaris, ciutats que creixien o decreixien segons els plans econòmics de la classe capitalista.
Amb les consignes de Deng, el desenvolupament de les grans ciutats industrials xineses era el resultat d’una estudiada planificació econòmica i social segons els interessos de la nació.
El Govern central, el PCX, els urbanistes i el governs i les organitzacions locals idearen programes socials de manera que els treballadors migrants a les ciutats tinguessin accés a l’habitatge.

La civilització vertical.

Als anys 1980, amb el desplegament de l’ideari socialista de Deng, començava el que es denominaria ”Civilització Vertical”.
Tan bon punt es posà en marxa la nova política, va esclatar un frenesí d’activitat empresarial en especial a les ZEE. Els centres industrials abastaven uns índex de creixement inaudits que superaven els d’Europa del segle XIX.

L’expansió industrial significava l’expansió de les ciutats. El frenesí industrial es traduïa en febre constructora: edificis fabrils, magatzems, centres comercials, oficines, trens metropolitans, ferrocarrils, ports i aeroports, etc. Però on era més evident la febre constructora era a l’aixecament dels grans edificis d’habitatges.
Allò mai vist: Des de 1980, durant tres dècades, prop de 400 milions de persones de les àrees rurals han esdevingut nous habitants de les ciutats.
Seguint l’ideari dengià, les diverses administracions establiren – i mantenen fins avui – un colossal sistema per tal de facilitar la compra d’habitatge als treballadors.
De bell antuvi, la febre constructora a les ciutats xineses fou regulada, ordenada i orientada per les administracions públiques (o sigui, socialistes).
A destacar: el sistema xinès per facilitar l’accés a l’habitatge ha evitat caure en la trampa social de ”les cases barates” a la manera franquista.
Allò que caracteritza les ciutats xineses és el paisatge urbà dominat absolutament pels gratacels. Les ciutats xineses han aixecat més gratacels que la resta de ciutats del món.
D’aquesta característica, dels gratacels omnipresents, deriva ela denominació de ”Civilització Vertical”. Però haurem de veure que la nova civilització vertical xinesa va més enllà de l’urbanisme. Haurem de veure que afecta tots els àmbits socials de la Xina actual.

Jo crec que ha de ser una bona guia veure l’informe de ”McKinseyandCompany” (un dels equips d’estudiosos de l’urbanisme més prestigiosos del món) sobre el fenomen de les megalòpolis a la Xina. Vegem qualcunes de les notícies i de les valoracions que fa l’equip d’En McKinsey.
Així diu que, per definició, les megaciutats es presten a l’eficiència la qual pot ésser major en proporció a la concentració de persones, recursos, informació, capital i bens. Això significa servir als clients, el subministrament d’energia i de la informació, així com els serveis més vitals per als residents urbans, com ara transport, salut pública i serveis de seguretat.

A continuació, diu que no és sorprenent que la urbanització més ràpida sigui a països com la Xina, on va ésser dirigida per un equip de dissenyadors, arquitectes, enginyers i especialistes en gestió de serveis. Xina ja té vuit ciutats amb més de deu milions d’habitants – Pequín, Xangai, Chengdu, Chongqing, Guangzhou, Shenzhen, Tianjin i Wuhan -. Per a la Xina, amb la seva alta densitat de població i la seva escassetat de terra cultivable i aigua, el desenvolupament de megaciutats és probablement l’opció més eficient. Es megalòpolis xineses seran els centres del treball, la cultura, el lleure i l’educació.

Referent al procés de l’expansió de la construcció a la Xina, es pot dir s’ha acomplert l’axioma de la lògica de Hegel, el que afirma el pas de la quantitat a la qualitat.
Actualment, la Xina és de molt la nació que construeix més edificis del món. Així, per exemple, com dèiem, la ciutat de Shenzhen, té més del doble de gratacels que la ciutat de Nova York.
Però no és solament que la Xina sigui la primera potència en construcció d’edificis. Actualment, la Xina ha fet el salt qualitatiu, ha iniciat la nova civilització vertical. La Xina és a l’avantguarda del món en matèria d’arquitectura, urbanisme, tecnologia urbana de sostenibilitat i de reciclatge, tecnologia ecourbana, comunicació i transport, i d’altres. Així, per exemple, més del noranta per cent dels nous gratacels i de les plantes hoteleres disposen de sistema d’energia solar integrat. I, més concretament, on informa de que ”la Torre Pearl River, a Guangzhou s’ha anunciat com la major quantitat d’energia de gratacels super eficient mai construït. Les turbines eòliques, pannells solars, persianes solars, il·luminació intel·ligent, sostres refredats per aigua, Les turbines eòliques, pannells solars, persianes solars, il·luminació intel·ligent, sostres refredats per aigua i l’aïllament tèrmic, la torre de 310 metres està dissenyada per consumir la meitat de l’energia que la de la majoria de gratacels de mides semblants i establir un nou punt cde referència mundial (Font: Jonathan Watts, The Guardian, Regne Unit, 27 de maig 2009) (Podeu veure més informació a la web Megaciutats xineses).

Mentre els mitjans ”occidentals” continuen presentant a la Xina com a ”economia emergent” en base a l’explotació d’una gegantina mà d’obra barata, el govern xinès i el PCX i els mitjans xinesos, promouen el discurs de la moderació i de la humilitat (Entre altres motius, sembla que els xinesos s’han esforçat per tal d’evitar una deriva de la guerra freda).
Els polítics i els mitjans de comunicació nord-americans continuen amb el discurs xovinista que afirma la superioritat dels Estats Units respecte de la Xina, en tots els ordres.

Però la realitat històrica de les dues grans nacions és una altra. Al meu parer, s’ha de fer un nou discurs per a esbrinar quina és l’autèntica realitat respecte els Estats Units i la Xina.

Les estadístiques econòmiques mostren clarament que la Xina esdevingué la primera potència productora mundial (la fàbrica del món) a principis del segle XXI.

Tesi: La superioritat industrial de la Xina actual significa que els sistema econòmic i social xinès iniciat al 1978 és econòmicament més eficaç que el dels Estats Units de la mateixa època.

Tesi: Si la Xina endarrerida del 1978 va aconseguir superar els Estats Units al 2004 en producció industrial, s’ha de veure que la Xina accentua la seva superioritat (amb un ritme més accelerat) en quasi tots els ordres econòmics i socials durant el període 2004-2011.

Les estadístiques mostren que la Xina ha aconseguit l’autonomia plena en matèria de tecnologia i ciència.
Segons els informes publicats al 2011, la Xina aporta el major nombre anual de publicacions d’investigació científica.

Tesi: S’ha de preveure que, a partir del 2011, la competició entre la Xina i els Estats Units ha esdevingut un combat de boxa entre un atleta pletòric i un boxador sonat.

S’ha d’entendre que hem entrat en un procés d’acceleració de la història, al túnel desconegut d’una nova era.
Una nova era, on la Xina serà la primera potència mundial.
Una nova era, a la que no sabem quina serà la deriva del col·lapse econòmic d’Europa i dels Estats Units.

La denominada crisi econòmica global no és una típica crisi capitalista. S’ha d’entendre que és expressió d’una crisi més profunda; és una crisi del sistema capitalista i alhora una recomposició de l’equilibri de poder entre les nacions a nivell global.

Allò a destacar: L’ascens de la Xina és un factor determinant de la crisi econòmica d’Europa i els EUA.
El crac financer de Wall Street es produí a l’any 2007. Però la crisi de l’economia real nord-americana, de l’economia industrial, es va posar de manifest als anys 1970. Als anys 70, tot de grans empreses industrials ianquis van començar a tenir greus dificultats econòmiques. No aconseguiren fer front a la competència de les companyies estrangeres. A parir dels anys 1990, la competència indústria xinesa agreujà encara més la crisi industrial ianqui.
L’esfondrament econòmic de la ciutat de Pittsburgh es presentat com a paradigma de la decadència dels Estats Units a nombroses publicacions.
Cap allà el 1940, Pittsburgh, Pensilvània, era un dels majors centres de la indústria siderúrgica dels EUA. Era considerada la capital de l’acer ianqui. La seva població era d’uns 700.000 habitants. Als anys 70, començà la crisi de la indústria de la ciutat, i als vuitanta es produí el col·lapse de l’economia de Pittsburgh. Els intents de reconversió econòmica amb aventures terciàries han fracassat rotundament. Pittsburgh s’ha enfonsat en una crisi financera perpètua. Actualment, la seva població és de 330.000 habitants. Hi ha tot de barris fantasmals amb cases abandonades (Sobre el tema, podeu veure un magnífic article a la web La glòria i l’evisceració Pittsburgh).

Resumint la qüestió: Si Xina ha esdevingut ”el taller del món”, llavors és lògic que els anteriors ”tallers del món” entrin a una fase d’estagnació.

Tesi: Pretendre rellançar l’economia nord-americana, com ho pretén el govern, és una falsa pretensió.

Al 1929, la indústria ianqui superava a les europees en competitivitat i innovació. Actualment, no pot competir amb la Xina respecte de la major part de les activitats industrials. La indústria ianqui manté el ceptre industrial en uns pocs sectors industrials, com és l’aeroespacial. Però aquests sectors industrials són com una pell de xagrí. Són sota l’amenaça dels nous plans industrials de la Xina.

Al moment present, no hi cap nació ni cap sector industrial que sigui capaç de fer front a les iniciatives industrials i comercials xineses. La inaudita capacitat de la Xina d’accelerar la producció industrial en nous sectors ha espantat els seus possibles competidors.
Així, com a exemple destacat: Mentre al 2004, la Xina ocupava un modest sisè lloc en el rànquing de la producció de les energies netes, tan bon punt va accelerar la seva producció d’aerogeneradors i de plaques solars, en pocs anys, la Xina ha esdevingut la primera potència mundial.
De l’informe de 2011 de Solar Energy Industries Association, n’extrec el següent paràgraf:

La Xina va continuar el seu creixement aparentment inexorable de la inversió d’energia neta, amb un creixement del 39 per cent el 2010 per atraure un rècord mundial de $ 54400000000. El 2009, la Xina va superar els Estats Units com el número u de la nació de la capacitat instal·lada d’energia neta, consolidant encara més la seva posició com a potència mundial d’energia neta. Amb una sorprenent suma de 45 mil milions invertits en energia eòlica, Xina va ser capaç de conduir la instal lació de 17 GW de capacitat addicional de generació d’energia eòlica. Un altre $ 4,7 mil milions es van invertir en el sector de l’energia solar, ja que la Xina comença a assolir el seu nou objectiu de 20 GW d’energia solar instal.lada per 2020. També té l’objectiu d’instal lar 150 GW d’energia eòlica per a l’any 2020. Xina també ha establert com a líder en la fabricació d’energia neta del món, produint gairebé un 50 per cent de tots els aerogeneradors i els enviaments de mòduls solars”.

No hauria de dir que el lideratge de la indústria xinesa de aerogeneradors i pannells solars fa pols el mite de la mà d’obra barata xinesa. L’empresa xinesa Suntech Power, líder mundial de producció de pannells solars, va obrir la seva primera planta a Arizona, EUA, al 2009.
Com a exponent de la nova civilització, vegeu aquesta informació sobre els projectes de Suntech Power: ”El compromís de Suntech amb els més alts estàndards de conservació dels recursos i protecció del medi ambient s’estén a les seves pròpies instal·lacions, incloent la seva nova seu a Wuxi (Wuxi, a prop de Xangai, és una megalòpolis de sis milions d’habitants). La nova seu de Suntech incorporarà una àmplia varietat de tècniques d’arquitectura de medi ambient, incloent la calefacció geotèrmica, de refredament per convecció, l’ús extensiu de la llum natural, el reciclatge de l’aigua de pluja, i una façana solar de 1 MW, dissenyada amb l’objectiu de generar el 85 % de les necessitats energètiques de l’edifici”.

El doctor Zhengrong Shi no es cansa d’animar a més científics i enginyers a utilitzar la tecnologia per a canviar el món i a la recerca de solucions per al nostre futur energètic. Les seves declaracions a la revista Physics World, febrer del 2009, són molt orientadores: ”L’objectiu de la indústria solar és reduir el cost i el preu dels productes d’energia solar fins al punt de l’electricitat generada és igual o inferior al cost de l’energia procedent de la xarxa. Un cop arribem a la paritat de xarxa, l’adopció massiva de les tecnologies solars es produeixen sense subsidis del govern, i el major ús de l’energia solar ens ajudarà a fer front a qüestions com l’escalfament global, la contaminació del medi ambient i la seguretat energètica. Per complir amb aquest objectiu comptem amb un nombre d’iniciatives de reducció de costos en curs, incloent la reducció del cost de silici mitjançant la millora de la forma en què aquest és un recurs, l’augment de l’eficiència de conversió dels nostres productes d’energia solar (que al mateix temps augmenta la producció d’energia per unitat de superfície i redueix els costos de producció ), i millorar l’eficiència de la producció a través d’una major automatització i gestió de la cadena de subministraments magra”.
Actualment, el doctor Shi és a punt d’aconseguir un dels seus objectius essencials: que el cost d’obtenció d’energia elèctrica solar sigui igual o menor que el de la tèrmica.

Allò a subratllar: Tot i que Austràlia va oferir satisfacció intel·lectual a En Zhengrong Shi, fou el govern local de la ciutat de Wuxi, al 2001, el qui va obrir al doctor Shi la possibilitat de muntar una empresa de tecnologia fotovoltaica. El govern de Wuxi no només oferia suport polític, sinó que va concedir el crèdit financer de 6 milions de dòlars per a la construcció de la fàbrica de Suntech Power. Per suposat, aquesta iniciativa tenia el suport del govern central, del PCX, d’associacions ciutadanes, de les associacions de físics i d’enginyers, de la Universitat, i de la Banca xinesa.

La Xina, civilització vertical, jo deia. I, efectivament, la major part de la població urbana viu a grans edificis, quan no a impressionants gratacels que fan petits els dels EUA.

De continuar com fins ara el ritme frenètic d’edificació, es calcula que al 2020 la població urbana xinesa s’acostarà a la xifra de mil milions d’habitants.

Actualment, la Xina és la primera potència constructora del món. Però allò a destacar és que la quasi totalitat del nous edificis són construïts segons normes estrictes de respecte medi ambiental i d’estalvi energètic. Massivament, els nous edificis van coberts amb un sostre de pannells solars. Per comparació: mentre a la Xina els edificis amb energia solar arriben al 90 % del total, als Estats Units no arriben al dos dígits (I a la Catalunya insular no hi ha cap edifici de plaques solars que autogeneri l’energia que consumeix).

La Xina ocupa el primer lloc en el rànquing de construcció d’edificis. I també el primer lloc en producció d’ascensors i d’escales mecàniques.
Però la verticalitat xinesa s’ha de veure no solament per la quantitat d’edificis construïts, sinó per situar-se a l’avantguarda de les tecnologies més decisives per a l’avanç de la humanitat. Com succeeix respecte de la tecnologia de la producció d’energies renovables.
A les seves declaracions subratlla el doctor Shi que el silici – matèria prima per a la fabricació dels pannells solars – és un dels minerals més abundant de la naturalesa alhora que l’energia de la llum del sol és inesgotable. I assenyala que no es tracta solament de disposar d’unes noves fonts d’energia, sinó que la implantació de l’ús d’energies netes significarà la revolució mediambiental i la fi de l’escalfament global.

La civilització vertical xinesa no és simplement un conjunt de sistemes productius d’alt rendiment econòmic.
Aquesta alta capacitat productiva és al servei de les amples masses treballadores xineses.

La civilització vertical és clarament socialista. Més encara: com declaren els mitjans xinesos – i les Universitats -, els guanys de la civilització han sigut possibles en base al desplegament del ”socialisme a la manera xinesa”. I l’ideari marxista és present a tots els fòrums de debat de la Xina.

El Partit Comunista Xinès és l’organització de masses més ample del món, amb uns vuitanta milions de membres.
Però allò que és la garantia de la seguretat dels fonaments socials de la Xina és l’assumpció del socialisme marxista per part de les amples masses treballadores xineses.

Les amples masses xineses assumeixen com a pròpia la civilització vertical de la República Popular de la Xina . Entenen que ells són els autèntics creadors de la nova civilització socialista.

Les amples masses xineses combreguen amb el PCX en la denúncia de la hipocresia i de la mentida d’Occident.
Precisament, l’agència de notícies Xinhua, 19.07.2011, denunciava l’escàndol del diari de Rupert Murdoch, News of the World, dient: ”Recentment, News of the World, un diari en News Corporation, va ser tancat com a conseqüència de l’escàndol de hacking telefònic. Alguns experts a Beijing i Xangai creu que aquest incident exposa directament els diners inherents a la recerca de la naturalesa dels mitjans de comunicació occidentals d’avui, i la falsedat dels conceptes de “llibertat”, “imparcialitat” i “drets humans” que des de fa molt de temps boca en boca. A mesura que l’escàndol ha continuat desenvolupant, s’ha convertit en un gran assalt sobre el model de supervisió i control dels mitjans de comunicació a Occident”.

Les amples masses xineses han fet seves les tesis essencials del PCX. Tesis que, en una breu presentació, fan la següent bateria:

1. La declarada (pels mitjans occidentals) premsa lliure és una mentida. La premsa a Occident és una empresa capitalista; és al servei dels interessos ideològics de les elits i, per altra banda, té per objectiu particular l’obtenció de beneficis. La declarada llibertat d’expressió és, per tant, una estafa.
2. Semblantment, el denominat sistema democràtic és un frau. En tot temps l’exercici polític és mediatitzat per les elits econòmiques i socials.
3. Els capitalistes parlen de llibertat i dels drets humans, però els Estats Units i les potències europees continuen amb les seves pràctiques imperialistes i colonialistes.
4. Els mitjans capitalistes exalcen la bonesa del sistema capitalista per produir riquesa i benestar. Però és un fals exalçament.
5. De manera semblant, els mitjans dels Estats Units proclamen constantment la superioritat moral en drets humans de la societat nord-americana. Però la proclama és falsa; de fet, les elits ianquis són nius de corrupció.
6. Als països capitalistes no hi ha promoció social. La proclamada igualtat d’oportunitats és una estafa.

Fa temps (probablement des del 1998) que les amples masses xineses van entendre (van veure per pròpia experiència) la tremenda superioritat del règim socialista de la Xina. Així, en aquesta darrera dècada, els obrers han vist que els seus salaris s’havien multiplicat per quatre, i que l’espai d’habitatge per persona havia crescut de vuit m2 a 16 m2, i que els nous habitatges eren més avançats i còmodes, i que disposaven d’energia més barata, i que disposaven de metro suburbà més ràpid, còmode i barat, i que tenien fàcil accés als trens de gran velocitat i al transport aeri (transport que també s’havia multiplicat), i que tenien fàcil accés als nous hospitals i als serveis de salut, i que l’accés a Internet era al seu abast (a finals del 2010, els internautes xinesos eren més de 470 milions) i que els seus fills disposarien de mes avantatges per a accedir a la Universitat (Com era de preveure, la Xina és la primera nació en nombre d’estudiants universitaris).

En contra de les mentides dels mitjans occidentals, les amples masses de camperols xinesos també han viscut el boom de l’expansió econòmica. A partir de 1982, els pagesos foren els empresaris de les seves pròpies explotacions agràries (formalment figura que aquests pagesos són arrendataris de les terres propietat de l’Estat). I no és el cas que el món rural restés marginat, ans al contrari també va participar intensament al procés de mecanització i modernització de les explotacions agràries.
A més a més, els pagesos ha saludat amb entusiasme la construcció de grans preses que regulen el cabal dels rius de manera que salven de les nefastes inundacions tradicionals.
Un altre innovació que ha produït grans beneficis al món rural ha sigut el desenvolupament a gran escala de les comunicacions, en especial les de la xarxa ferroviària.
Però no és solament que el món rural xinès es modernitza; allò que s’ha de dir (i no diu la premsa capitalista) és que la major part d’àrees rurals de la Xina, a partir del 2002, es van començar a participar de la verticalitat, en el sentit que es produí un salt qualitatiu de la modernització agrària. Es va iniciar l’era de la utilització eficient de l’aigua. I l’era de l’eficiència agrària per mitjà de la tecnologia.
És cert, emperò, que la nova era del món rural encara no ha aconseguit frenar l’emigració rural cap a les grans ciutats industrials. Actualment, centenars de milers de joves agricultors a l’hivern deixen la granja familiar a cura dels pares ancians i es traslladen a la ciutat a la recerca de salaris superiors als guanys de la granja. En general, els guanys dels treballadors a les àrees rurals són una tercera part dels salaris dels treballadors urbans. Segons dades de la premsa xinesa, el salari mitjà diari a les grans ciutats és de 150 iuans (25 dòlars) mentre que el de les àrees rurals és de 865 dòlars anuals (Aviso el lector que el nivell de vida dels treballadors xinesos urbans, al 2011, és major que el dels treballadors catalans).
Malgrat això, als darrers temps sembla que s’inicia un canvi de tendència. La premsa xinesa recull les estadístiques de 2010 segons les quals l’ingrés per càpita dels residents rurals va ésser de 5919 iuans (896 dòlars), un 14’9 % d’augment respecte al 2009. Això significa que, per primera vegada en una dècada, el creixement dels ingressos dels camperols xinesos ha superat el dels residents urbans el qual va ésser de l’11’3 % (China Daily, 02.01.2011).
Sigui com sigui, la incorporació del món rural xinès a la verticalitat sembla irreversible.

Vegem com es manifesta aquesta verticalitat a les àrees rurals. En principi, l’aigua és propietat de l’Estat. És l’Estat el que lloga o concedeix l’ús de l’aigua.
Verticalitat: El govern central, el PCX, els governs locals, les organitzacions locals del PCX, les cooperatives rurals, els pagesos, les Universitats, el centres d’investigació, els científics, la indústria i la banca especialitzada en finançar els projectes agraris, tots ells coordinats despleguen un nivell més alt de civilització.
Actualment, al 2011, centenars de grans empreses industrials (i centenars de centres d’investigació) fabriquen una gran gamma de productes al servei de gran eficiència de l’ús de l’aigua. I milers de grans projectes es duen a terme amb l’objectiu d’augmentar els recursos hídrics de la nació.
Segons declaracions a la premsa, Chen Lei, ministre dels recursos hídrics, va dir que la producció d’aliments dels país seria impulsat per la inversió de 5.000 milions de iuans (762 milions de dòlars) a l’any en l’expansió de l’ús del reg de gran eficiència. La primera ampliació es centrarà en 18 milions d’hectàrees durant els pròxims cinc anys. En l’actualitat, la meitat de les terres agrícoles de la Xina es basa enterament de la pluja per al seu proveïment d’aigua, va dir (Chinadaily, 29.03.2011. Podeu veure l’informe baixant Irrigació eficient). O sigui, la meitat de les terres cultivades de la Xina són de regadiu.
L’actual pla agrari, 2011-2015, preveu passar d’un rendiment de 6.000 kg. de gra per hectàrea a 9.000 kg, a les àrees de reg seleccionades.

La Xina, la civilització vertical (1 i 2)

La Xina, la civilització vertical (1)

Actualment, mentre que l’economia dels Estats Units sembla que s’està ensorrant, la Xina continua el seu insòlit desplegament econòmic.
Fent un enunciat: S’ha de deixar de banda la qüestió de la data en la que la Xina esdevindrà la primera economia mundial superant la dels Estats Units. No. El plantejament correcte s’ha de fer a partir de considerar que la Xina , des de principis de segle, ja és la primera potència econòmica mundial, realment.

La tesi central d’aquest escrit: Durant les darreres tres dècades, mentre a l’economia ianqui congriava els gran vicis que havien de provocar el Crac del 2007, la Xina duia a terme l’autèntica revolució econòmica i social, revolució silenciosa que havia de commoure el món.
La qüestió a debatre ja no és si la Xina serà la primera economia mundial, sinó de quina manera la revolució xinesa afectarà el món.
Al moment present, allò que s’ha d’intentar comprendre és la nova civilització creada per la Xina, la civilització vertical, com l’han batejada els urbanistes.

Mentre els Estats Units i Europa retallen la seva despesa en infrastructures, la Xina fa enormes inversions en carreteres i autopistes, línies fèrries de TGV, presses, ports, ponts, aeroports i d’altres. I, per suposat, continuen sortint gratacels com si fossin bolets.
Per fer referència a un indicador del poder econòmic xinès: Per tal de frenar les tensions socials, el govern xinès, amb una demostració del seu gran poder, ha iniciat la construcció de deu milions d’habitatges de baix cost, construcció que s’ha d’executar en un terme de dos anys (A l’Estat espanyol, el govern tenia previst un pla d’ajut – d’un 20 % del cost – per a construir 25.000 habitatges socials en un període de quatre anys).

Els mitjans ”occidentals” més grocs continuen desplegant campanyes de desprestigi contra la Xina. Però la premsa més seriosa es veu obligada a informar sobre el prodigiós salt endavant de la Xina en tots els ordres (Faig ús de l’expressió ”occidentals” entre cometes perquè amb més rigor hauria de dir ”capitalista”, ”neoliberal”, ”dretana” o ”reaccionària”).

Els diaris espanyols i els diaris catalans, per suposat, no destaquen pel seu prestigi informatiu. Majorment, informen molt poc i malament sobre la Xina. Les cròniques des de Pequín d’aquests diaris semblen recollides dels diaris d’En Rupert Murdoch.

Majorment, els diaris espanyols i els diaris catalans (I un famós astròleg catedràtic d’economia) continuen repetint la pobre cantilena segons la qual l’èxit econòmic xinès rau en l’explotació d’una mà d’obra barata.

Allò que tracten de marginar aquests mitjans: Que, en els darrers trenta anys, els sous dels treballadors xinesos s’ha multiplicat per vuit. Un creixement mai vist a la història econòmica mundial. Actualment, el nivell de vida dels treballadors de les ciutats de la costa xinesa supera al de la majoria dels treballadors catalans (Per suposat, a les grans ciutats xineses, els treballadors, en cap cas, han de patir el lent i caòtic sistema de trens de rodalies barceloní).

Que els executius de les grans empreses tenen uns salaris ridículs en comparació als dels seus homòlegs occidentals (Per posar un referent, a mode d’exemple: N’Alfredo Saenz, director del Banc de Santander, s’embutxaca 13 milions de dòlars, mentre que En Jiang Jianqing, director del ICBC, Industrial and Comercial Bank of China, el banc més gran del món, té un sou de 235.000 dòlars) .

Que la desproporció d’ingressos i de privilegis entre treballadors i tècnics superiors d’Europa i dels Estats Units es redueix dràsticament a la Xina.

Però la manipulació informativa dels mitjans ”occidentals” sobre la Xina, a l’hora actual, no pot amagar per més temps la realitat: el prodigiós salt endavant de la Xina, el començament d’una nova civilització mundial.

Ja és hora de superar el plantejament sobre quan la Xina esdevindrà la primera economia mundial. És un fals plantejament. La realitat és que la Xina fa temps (des del 2004, per posar una data) que ha esdevingut la primera potència econòmica mundial en base a les dades estadístiques de l’economia real, de l’economia productiva.

Certament, el PIB dels Estats Units, al 2010, quasi triplica al de la Xina, però, en quant a producció de bens materials, la Xina supera als EUA (Al 2009, l’economia de la Xina va representar el 35 per cent de la nord-americana, al voltant de 3’9 bilions de dòlars en front de 14 bilions). La contradicció entre unes dades i unes altres s’esvaeix si es té en compte que el sector serveis, als EUA, arriba al 67’8 % del PIB.

El que importa subratllar és que l’activitat financera ha esdevingut el principal factor del PIB nord-americà.

Dit d’una altra manera, la banca i les corporacions financeres ianquis són les empreses que aporten el major tant per cent del PIB ianqui. L’activitat de les corporacions financeres de Wall Street és la que proporciona la major part del PIB ianqui.

Per suposat, els Estats Units continua essent una gran potència industrial, però una potència decadent, una potència que fa temps que va ésser superada per la Xina.

Perquè resti clar: Actualment, les inversions econòmiques de la Xina per als grans projectes transformadors (a la pròpia Xina, però també a països d’Àsia, d’Àfrica i d’Amèrica llatina) minimitzen les dels Estats Units i Europa en conjunt.

Abans de veure qualcunes característiques de la nova civilització, exposaré breument una bateria de fenòmens econòmics i socials (majorment ignorats o manipulats per la premsa ”occidental” murdoquiana) que fan entenedor el desplegament de la Xina.

En primer lloc, vegeu l’informe de la World Steel Association, segons diu:

Producció mundial d’acer cru en els primers sis mesos de 2011 va ser 757.800.000 de tones mètriques, un 7,6% més gran en comparació amb el mateix període de 2010. Tots els principals productors d’acer regions van mostrar una major producció.
La producció d’acer cru de la Xina el juny de 2011 va ser de 59,9 milions de tones mètriques, un augment del 11,9% respecte a juny de 2010.
En altres parts d’Àsia, Japó va produir 8,9 milions de tones mètriques d’acer cru el juny de 2011, enfront del 5% en comparació del mateix mes de l’any passat. Índia produeix 6,0 milions de tones mètriques de juny de 2011, un augment del 7,3% respecte a juny de 2010. Producció d’acer cru a Corea del Sud el juny de 2011 va ser 5.7mmt, 19% més que en comparació amb juny de 2010.

A la UE, la producció d’acer brut d’Alemanya el juny de 2011 va ser de 3,9 milions de tones mètriques, un augment del 0,2% el juny de 2010. Itàlia va produir 2,6 milions de tones mètriques, un 15,2% superior al mateix mes del 2010. Producció d’acer cru a Espanya el juny de 2011 va ser de 1,5 milions de tones mètriques, un 4,5% el juny de 2010. França produeix 1,4 milions de tones mètriques d’acer cru el juny de 2011, una disminució de -6,1% respecte a juny de 2010.
Turquia va produir 2,8 milions de tones mètriques d’acer cru al juny de 2011, un 12,3% superior a juny de 2010.
Els EUA va produir 7,2 milions de tones mètriques d’acer cru al juny de 2011, un increment del 1,7% respecte a juny de 2010.
La producció brasilera d’acer cru va ser de 3,0 milions de tones mètriques, un 3,9% superior a juny de 2010.
A destacar: Segons l’estadística, els Estats Units es situa a un modest tercer lloc en la producció d’acer, mentre que la Xina no solament ocupa el primer lloc en el rànquing sinó que ella sola produeix més acer que el conjunt dels grans productors d’acer.
En segon lloc, les dades sobre el ranking de producció i de consum de ciment fan evident que la Xina és la primera potència econòmica mundial.
Segons l’informe mundial de ciment (The Global Cement Report) publicat a l’abril del 2011, la Xina continua al capdavant del món tant con a productor de ciment com a consumidor (Des de fa dues dècades, la Xina és el major productor de ciment i el major consumidor). Als darrers anys, s’ha incrementat l’avantatge de la Xina respecte als seus competidors en relació a la producció i consum de ciment.
Segons l’informe, al 1910, la producció de ciment de la Xina abasta la xifra de 1868 milions de tones. I seguien al darrere l’Índia amb 216 milions, Estats Units amb 65 milions, Turquia amb 62 milions, l’Iran amb 61 milions, Brasil amb 58 milions i d’altres.
En quant al consum de ciment, les xifres eren les següents: La Xina, al primer lloc, 1851 milions de tones, l’Índia, 212 milions, Estats Units, 69 milions, Brasil, 60 milions, l’Iran, 56 milions, Vietnam, 50 milions, Rússia, 50 milions i d’altres (Per a més informació podeu baixar la web Cemnet). Les gràfiques palesen que la Xina consumeix més ciment que la resta de països del món en conjunt.

Les dades estadístiques sobre producció d’acer i de ciment posen de relleu que la Xina ja era, de fet, la primera potència econòmica mundial a l’any 2004, per exemple.

Causa vergonya haver d’exposar un raonament tan clar: Si la Xina és el major productor d’acer i de ciment, i el major consumidor d’acer i de ciment, s’ha d’entendre que aquests consums tenen una manifestació econòmica immediata. Amb l’acer i el ciment la Xina construeix edificis, però també carreteres i autopistes, i línies fèrries, i ports i aeroports, i drassanes, i grans vaixells, i ponts, i preses per a centrals hidroelèctriques, i línies de metro, i gasoductes, etc. El consum d’acer gegantí per a una indústria pesant gegantina: La Xina ocupa el primer lloc en el rànquing de la major part d’indústries pesants (Les drassanes xineses produeixen al voltant del 40 % dels grans vaixells comercials del món (la Xina disposa de la major marina mercant del món)).
Les drassanes xineses han aixecat l’alarma a Washington. Els experts militars consideren que les drassanes xineses són en condicions de produir vaixells de guerra de gran tonatge. Les presumpcions dels experts ianquis no són desbarrades; un enginyer nàutic xinès calculava que si es dedicava un 1 % de la capacitat de les drassanes xineses a la construcció de portaavions, llavors es botarien quatre portaavions a l’any, de manera que l’armada xinesa disposaria de setze portaavions al 2015.

Els propagandistes ”murdoquians” de la teoria de ”la ma d’obra xinesa barata” van quedant amb el cul a l’aire: l’èxit de les drassanes xineses es recolza en l’aplicació de l’alta tecnologia, precisament. Com diu un informe de la Universitat de Pequín: ”En l’actualitat, els països avançats en construcció naval fan una constant aplicació de tecnologia de la informació, robòtica, làser, control de precisió de la construcció naval, tecnologia i la intel·ligència artificial per promoure la millora de la construcció naval. La construcció de vaixells del futur serà una indústria l’activitat principal de la qual és el coneixement, la característica és de coneixement intensiu, d’alta tecnologia, i la forta disminució la ma d’obra intensiva”.

Amb la publicació del informe de la Universitat de Duke de 2004 (Durham, Carolina del Nord), que comparava el nombre d’enginyers entre els Estats Units i l’Índia i la Xina, sembla que les elits ianquis van quedar espantades. Segons l’informe (el qual fou amplament difós als mitjans de comunicació), el nombre de graduats anuals en enginyeria era de 70.000 als EUA enfront dels 600.000 de la Xina i els 350.000 de l’Índia.
Posteriorment, es va fer una revisió ”més realista” la qual incorporava el nombre de graduats en ciències de la computació i en tecnologies de la informació, i, segons això, el nombre d’enginyers era de 222.335 als EUA, 644.106 a la Xina i 215.000 a l’Índia (Podeu veure informació més àmplia a la web Duke edu/GlobalEngineering).

Durant aquests darrers anys, els mitjans ianquis han fet campanyes amb l’objectiu de minimitzar el creixement tecnològic de la Xina i restant importància al nombre superior d’enginyers xinesos. Alhora han insistit en afirmar la superioritat de les Universitats nord-americanes i la millor qualificació dels enginyers ianquis (Per exemple, com va fer el Washington Post 600.000 enginyers xinesos?).

Però, la realitat ha sigut que durant aquests anys s’ha incrementat el nombre d’enginyers xinesos. Des del 2006, els mitjans ”occidentals” han portat l’estratègia de deixar de banda els informes sobre la proporció del nombre d’enginyers entre la Xina, l’Índia i els Estats Units.
La major part de pàgines web que tracten sobre el tema – a milers – fan com si haguessin quedat immobilitzades en el temps: sempre repeteixen les famoses dades estadístiques de la Universitat de Duke, com si el temps s’hagués aturat al 2004.
Però el temps ha continuat corrent i el nombre d’enginyers xinesos ha continuat creixent acceleradament mentre que les elits ianquis no han aconseguit un major nombre de graduats en enginyeria amb consonància amb l’estancament de l’economia de la nació.

El desxiframent del misteri de l’acceleració econòmica de la Xina.

De manera semblant a la Rússia de N’Stalin, a la Xina de Mao Zedong les grans empreses industrials de l’Estat eren econòmicament ruïnoses; els seus productes eren més cars i de baixa qualitat; podien subsistir gràcies a les enormes subvencions estatals. Malgrat els esforços a que eren sotmeses les amples masses, l’economia xinesa durant l’època de Mao tenia un creixement desigual i amb greus malbarataments.

Després de Mao, amb el lideratge d’En Deng Xiaobing, 1978, es va iniciar la revolució industrial xinesa, una revolució industrial que ha sigut la més intensa de tota la història de la humanitat. En trenta anys, la Xina s’ha transformat de país subdesenvolupat a primera potència industrial del món. Des de 1978, la Xina, envaïda per un insòlit frenesí constructor, ha aixecat centenars de grans ciutats fins al punt que avui és el país amb els major nombre de megalòpolis del món. Actualment, més de 221 ciutats xineses superen el milió d’habitants; vuit superen els deu milions d’habitants; i vint superen els cinc milions.
L’expansió de la ciutat de Shenzhen és un notable indicador, jo crec, de la tremenda acceleració econòmica de la Xina. El desenvolupament de Shenzhen conté les claus per a comprendre l’expansió de la Xina. Shenzhen fou una de les cinc Zones Econòmiques Especials on es portà a terme la nova línia política de Deng Xiaobing.

Primer de tot, vegem un breu informe sobre el desplegament de la ciutat. Segons Factsanddetails, ”Shenzhen va passar de ser una petita població pesquera i agrícola a una ciutat de 10 milions d’habitants en menys de 30 anys. Quan Deng va arribar al poder després de la mort de Mao el 1976, Shenzhen era una ciutat fronterera composta principalment d’arrossars i granges d’ànecs. Sota Deng es va convertir en un “laboratori de la reforma”, fent honor al seu sobrenom de “finestra al món exterior.”
Entre 1980 i 2000 Shenzhen va créixer de 350.000 a 4 milions. La primera borsa de valors important de la Xina es va inaugurar a Shenzhen el 1990 (la de Xangai va obrir un any després). Durant la dècada de 1990, la taxa de creixement va ser del 30 per cent. Dupont, Pepsi, IBM, Compaq i altres companyies estrangeres van obrir fàbriques allà.
Entre els anys 1980 i mitjan 1990 l’ingrés per càpita anual de la ciutat va augmentar de $ 100 a $ 2.000. El 1995, Shenzhen enviat gairebé $ 18 mil milions en exportacions, gairebé el 15 per cent dels enviaments de la Xina a l’estranger. A la dècada de 2000 Shenzhen es va convertir en una metròpoli. Entre 2001 i 2006, 124 edificis de 30 pisos o més, van ser acabades, en construcció o en projecte.
Shenzhen és la llar de 12 milions de persones (2007) -1.870.000 eren residents permanents i 10.580.000 eren immigrants i ple de gent, fàbriques, oficines, apartaments, una elevada torre amb 68 pisos i un gegant Wal-Mart “Super Center.” (Es pot veure més informació a la web Factsanddetails).
Shenzhen va ésser descrita com ”la ciutat que construeix un gratacels cada dia i una avinguda cada tres dies”.

El ”miracle” de Shenzhen fou la demostració empírica de la bonesa del projecte d’En Deng. La proposta d’En Deng va obtenir una gran acceptació per part de les amples masses xineses.
Aquest extraordinari fenomen social es pot enunciar dient: La nació xinesa va iniciar l’autèntic salt endavant proposat per Deng Xiaobing.
Referent al tema, la teoria simplista enunciada pels economistes ”occidentals” (o sigui, ”neoliberals”, majorment) no explica el fenomen de l’expansió de la Xina. Aquests teòrics diuen que el desenvolupament de la Xina fou debut a la introducció del lliure mercat capitalista a les denominades ZEE. Però és com si no diguessin res; no expliquen el fenomen. Dins un món global amb predomini absolut del capitalisme, l’auge o la decadència d’un país o una àrea no pot ser explicat per unes pràctiques econòmiques que són comunes.
Que quedi clar: Molts de països han introduït pràctiques econòmiques neoliberals a gran escala, però molts d’ells, actualment, tenen una economia més aviat en crisi, com la d’Irlanda, per exemple.
Tan bon punt s’instal·len multinacionals a un país subdesenvolupat, els grans executius fan conxorxa amb l’oligarquia del país. Com no havia de ser així, si són precisament les oligarquies les que decideixen si s’han d’aliar o no amb una determinada multinacional.

La ”Zona Econòmica Especial” de Shenzhen va ésser creada com a camp d’experimentació per a la pràctica de lliure mercat dins d’una comunitat guiada pels ideals del ”socialisme amb característiques xineses”.

Allò que pretenia En Deng no era la creació d’empreses capitalistes coexistents amb l’economia socialista. No. La línia mestre del pensament dengià tenia per objectiu aconseguir la racionalització i modernització de l’economia xinesa (de l’economia de sistema socialista), que la rendibilitat econòmica i la competitivitat fos l’eix central de les empreses, així com l’orientació cap a la satisfacció de les demandes de consum de les amples masses. Racionalització i rendibilitat a totes les activitats socials, i no solament a les empreses industrials. El pragmatisme havia de regir absolutament la vida econòmica i política.
Però el pragmatisme per ell sol no explica el miracle xinès. La clau de l’èxit del programa dengià consistia en el pragmatisme econòmic però ”en funció de les demandes socials i polítiques d’una societat socialista al servei dels interessos de les classes treballadores xineses”. És a dir, que era una proposta d’economia pragmàtica, però una pragmàtica a la consecució de la qual s’hi implicaven les amples masses treballadores, els dirigents polítics, el PCX, els legisladors, els científics i la Universitat. I la banca, en especial; la banca socialitzada.
A l’època precapitalista, la banca era un instrument al servei dels interessos de l’oligarquia dels grans propietaris de terra. A l’època capitalista, la banca és al servei de les elits capitalistes. Amb l’autèntic ”gran salt endavant” d’En Deng, la banca (socialitzada) havia de recolzar decididament la iniciativa privada xinesa i no solament les empreses públiques. Més endavant tornaré a aquest tema.
La primera gran reforma va consistir en deixar en mans de la iniciativa de les amples masses pageses el cultiu de la terra. Al 1949, totes les grans propietats foren confiscades i, tot seguit, les terres agrícoles foren declarades propietat de l’Estat. Amb la reforma d’En Deng, es liquidava el sistema de comunes agràries de l’època d’En Mao (comunes ineficients, majorment) i es deixava la producció agrícola en mans de les famílies pageses i dels nous emprenedors pagesos i de cooperatives autònomes. Segons la nova legislació, l’Estat arrendava les terres als pagesos per temps indefinit i amb un arrendament simbòlic.
A subratllar: La reforma agrària dengiana no consistia en un retorn al sistema agrari tradicional dels petits pagesos que practicaven una agricultura de subsistència, amb uns excedents escasssos. No. Allò que importava era el desplegament d’una agricultura moderna capaç de competir amb els mercats internacionals.
Era l’esclat d’una nova generació de pagesos que abastien amb gran èxit les necessitats alimentàries de les grans àrees de població.
A més a més del suport de la banca, el govern i el PCX s’implicaven per tal de crear les infrastructures necessàries perquè la nova producció agrícola arribés als mercats. Al mateix temps es facilitava als pagesos l’accés a la maquinària agrícola. Hi ha hagut una campanya permanent per difondre les noves tècniques agràries i la nova tecnologia.
El govern de l’Estat i els governs locals desplegaven projectes d’extensió dels grans sistemes de regadiu (L’aigua acumulada a l’embassament de les Tres Gorges, un llac artificial de 600 km. de llarg, ha fet possible desplegar un sistema de regadiu dels més extensos del món).
De bell antuvi, la reforma va aconseguir augmentar al voltant d’un 10 % anual la producció agrària. Aquest augment va ésser constant fins al punt que la Xina va aconseguir l’autosuficiència alimentària. Actualment, la Xina ocupa el primer lloc en la producció agrícola a tot el món, en especial en la producció d’arròs, blat, blat de moro, ordi, blat mill, cotó, patates, pomes, te, cacauets, soja, oleaginoses, porcs, ovelles, ànecs, pollastres, peix (de les granges de piscicultura) i molts d’altres.
Als anys 1980, milers d’emprenedors de tota la Xina aixecaren milers d’empreses d’indústria lleugera (tèxtil i calçat, principalment) a les cinc Zones Econòmiques Especials, i, alhora, les grans empreses públiques d’indústria pesant també es concentraven en aquestes ZEE.
Uns dels elements definidors de les ZEE era l’obertura cap el món exterior. Es tractava de desenvolupar les exportacions i d’atreure les inversions estrangeres.

Ma d’obra barata n’hi havia arreu del món, i n’hi ha ara. Però, a la Xina (a partir de 1978), a més de ma d’obra barata, hi havia executius barats, i arquitectes barats i enginyers barats (la Xina ocupa el major nombre d’arquitectes i d’enginyers del món).
En igualtat de condicions, les grans empreses capitalistes no poden competir amb les empreses estatals xineses. No és la ma d’obra cara allò que llasta la competivitat de l’empresa capitalista, sinó els bons que s’autoconcedeixen els propietaris i els sous milionaris dels consellers i dels executius.
Per altre costat, la banca xinesa és pública, de manera que els crèdits d’aquesta banca, lògicament, poden ésser més barats que els de la banca capitalista. A més a més, a la Xina es fa impossible la figura del financer professional de l’especulació econòmica.

Al segle XX, els gratacels de la ciutat de Nova York esdevingueren símbols del poder industrial dels Estats Units. Al segle XXI, la ciutat de Shenzhen té el doble de gratacels que Nova York. Els gratacels de Shenzhen poden fer de símbol del poder industrial de la Xina (He posat Shenzhen com a exemple, però, per suposat, altres megalòpolis, com Xangai i Pequín, superen a Shenzhen en nombre d’habitants i de gratacels. A considerar: Chongqing, amb 33 milions d’habitants, és la metròpoli més gran de la Xina i del món).

Els mitjans ”occidentals”, murdoquians com són, han ocultat la realitat xinesa; però aquesta ocultació és de curt termini. La presència al món de la Xina real no es pot ocultar o disfressar per més temps.
”La civilització vertical” xinesa és a punt, jo crec, de posar en ridícul l’arrogant premsa ”occidental”.
El desplegament de la Xina segons l’ideari dengià ha deixat palès que l’economia socialista és l’opció de futur per a la humanitat.
Ha resultat evident que el camí d’En Hayek (el guru dels neoliberals) condueix al desastre. En Hayek defensava la peregrina teoria que la pretensió de regular racionalment l’economia era una arrogància dels socialistes, i que allò bo i racional era deixar l’economia en funció de l’instint dels emprenedors (de les passions dels capitalistes) (Per cert, es pot veure a la Xarxa que la gent de CIU van crear un club de seguidors d’En Hayek; ”Gruphayek”, es diu).
Al proper capítol, haurem de veure que el debat sobre economia no ha d’ésser entre En Keynes i En Hayek, sinó entre En Keynes i En Deng, si de cas. Haurem de veure com s’ha produït aquesta ”civilització vertical” xinesa.

La Xina, la civilització vertical (2)

Segons les dades oficials de l’administració xinesa, la població urbana va passar de 172 milions d’habitants, a l’any 1978, a 502 milions, a l’any 2002 (Sense comptar Hong Kong ni Macau). La major part dels nous ciutadans procedien de les àrees rurals; eren ”treballadors migrants”.
Segons xifres oficials publicades a 10.04.2011, la població urbana de la Xina s’havia elevat a 665.570.000 habitants, que representen el 49.68 per cent de la població total del país. És a dir que actualment, a l’agost del 2011, la població urbana supera a la rural.
Que les grans ciutats (i en especial les de les ZEE) poguessin absorbir una immensa massa de treballadors migrants procedents de les àrees rurals (una massa major que la de la població dels Estats Units) és una demostració del poder de les idees de Deng Xiaobing.

Podria semblar que la revolució industrial xinesa ha seguit les pautes de les revolucions industrials clàssiques del segle XIX. Però seria una apreciació errònia. La R.I. xinesa no és provocada per una expansió capitalista, sinó per un desenvolupament ”socialista segons les característiques xineses”, segons el projecte de Deng.

Respecte a l’inaudit creixement de la població urbana de la Xina. Allò que amaguen els mitjans ”occidentals”: Que els treballadors migrants de les ciutats, d’immediat, obtenien una millora del seu nivell de vida. Aconseguien uns ingressos més elevats i tenien accés a les ofertes socials de la ciutat.
Que, a diferència de les grans ciutats del món capitalista, a les megalòpolis xineses no han aparegut àrees urbanes degradades on es concentra allò que Marx denominava ”lumpenproletariat”.
A les grans ciutats xineses no existeixen els suburbis de ”favelhas”, ni els ”Harlem”, exemples de marginació social i d’expansió de la criminalitat.
La inexistència de suburbis degradats a les grans ciutats industrials xineses no és una casualitat, és el resultat de l’aplicació de l’ideari d’En Deng.
Amb la consigna de ”laissez faire laissez passer”, sorgien les monstruoses ciutats industrials, ciutats que eren el resultat de bestials concentracions de proletaris, ciutats que creixien o decreixien segons els plans econòmics de la classe capitalista.
Amb les consignes de Deng, el desenvolupament de les grans ciutats industrials xineses era el resultat d’una estudiada planificació econòmica i social segons els interessos de la nació.
El Govern central, el PCX, els urbanistes i el governs i les organitzacions locals idearen programes socials de manera que els treballadors migrants a les ciutats tinguessin accés a l’habitatge.

La civilització vertical.

Als anys 1980, amb el desplegament de l’ideari socialista de Deng, començava el que es denominaria ”Civilització Vertical”.
Tan bon punt es posà en marxa la nova política, va esclatar un frenesí d’activitat empresarial en especial a les ZEE. Els centres industrials abastaven uns índex de creixement inaudits que superaven els d’Europa del segle XIX.

L’expansió industrial significava l’expansió de les ciutats. El frenesí industrial es traduïa en febre constructora: edificis fabrils, magatzems, centres comercials, oficines, trens metropolitans, ferrocarrils, ports i aeroports, etc. Però on era més evident la febre constructora era a l’aixecament dels grans edificis d’habitatges.
Allò mai vist: Des de 1980, durant tres dècades, prop de 400 milions de persones de les àrees rurals han esdevingut nous habitants de les ciutats.
Seguint l’ideari dengià, les diverses administracions establiren – i mantenen fins avui – un colossal sistema per tal de facilitar la compra d’habitatge als treballadors.
De bell antuvi, la febre constructora a les ciutats xineses fou regulada, ordenada i orientada per les administracions públiques (o sigui, socialistes).
A destacar: el sistema xinès per facilitar l’accés a l’habitatge ha evitat caure en la trampa social de ”les cases barates” a la manera franquista.
Allò que caracteritza les ciutats xineses és el paisatge urbà dominat absolutament pels gratacels. Les ciutats xineses han aixecat més gratacels que la resta de ciutats del món.
D’aquesta característica, dels gratacels omnipresents, deriva ela denominació de ”Civilització Vertical”. Però haurem de veure que la nova civilització vertical xinesa va més enllà de l’urbanisme. Haurem de veure que afecta tots els àmbits socials de la Xina actual.

Jo crec que ha de ser una bona guia veure l’informe de ”McKinseyandCompany” (un dels equips d’estudiosos de l’urbanisme més prestigiosos del món) sobre el fenomen de les megalòpolis a la Xina. Vegem qualcunes de les notícies i de les valoracions que fa l’equip d’En McKinsey.
Així diu que, per definició, les megaciutats es presten a l’eficiència la qual pot ésser major en proporció a la concentració de persones, recursos, informació, capital i bens. Això significa servir als clients, el subministrament d’energia i de la informació, així com els serveis més vitals per als residents urbans, com ara transport, salut pública i serveis de seguretat.

A continuació, diu que no és sorprenent que la urbanització més ràpida sigui a països com la Xina, on va ésser dirigida per un equip de dissenyadors, arquitectes, enginyers i especialistes en gestió de serveis. Xina ja té vuit ciutats amb més de deu milions d’habitants – Pequín, Xangai, Chengdu, Chongqing, Guangzhou, Shenzhen, Tianjin i Wuhan -. Per a la Xina, amb la seva alta densitat de població i la seva escassetat de terra cultivable i aigua, el desenvolupament de megaciutats és probablement l’opció més eficient. Es megalòpolis xineses seran els centres del treball, la cultura, el lleure i l’educació.

Referent al procés de l’expansió de la construcció a la Xina, es pot dir s’ha acomplert l’axioma de la lògica de Hegel, el que afirma el pas de la quantitat a la qualitat.
Actualment, la Xina és de molt la nació que construeix més edificis del món. Així, per exemple, com dèiem, la ciutat de Shenzhen, té més del doble de gratacels que la ciutat de Nova York.
Però no és solament que la Xina sigui la primera potència en construcció d’edificis. Actualment, la Xina ha fet el salt qualitatiu, ha iniciat la nova civilització vertical. La Xina és a l’avantguarda del món en matèria d’arquitectura, urbanisme, tecnologia urbana de sostenibilitat i de reciclatge, tecnologia ecourbana, comunicació i transport, i d’altres. Així, per exemple, més del noranta per cent dels nous gratacels i de les plantes hoteleres disposen de sistema d’energia solar integrat. I, més concretament, on informa de que ”la Torre Pearl River, a Guangzhou s’ha anunciat com la major quantitat d’energia de gratacels super eficient mai construït. Les turbines eòliques, pannells solars, persianes solars, il·luminació intel·ligent, sostres refredats per aigua, Les turbines eòliques, pannells solars, persianes solars, il·luminació intel·ligent, sostres refredats per aigua i l’aïllament tèrmic, la torre de 310 metres està dissenyada per consumir la meitat de l’energia que la de la majoria de gratacels de mides semblants i establir un nou punt cde referència mundial (Font: Jonathan Watts, The Guardian, Regne Unit, 27 de maig 2009) (Podeu veure més informació a la web Megaciutats xineses).

Mentre els mitjans ”occidentals” continuen presentant a la Xina com a ”economia emergent” en base a l’explotació d’una gegantina mà d’obra barata, el govern xinès i el PCX i els mitjans xinesos, promouen el discurs de la moderació i de la humilitat (Entre altres motius, sembla que els xinesos s’han esforçat per tal d’evitar una deriva de la guerra freda).
Els polítics i els mitjans de comunicació nord-americans continuen amb el discurs xovinista que afirma la superioritat dels Estats Units respecte de la Xina, en tots els ordres.

Però la realitat històrica de les dues grans nacions és una altra. Al meu parer, s’ha de fer un nou discurs per a esbrinar quina és l’autèntica realitat respecte els Estats Units i la Xina.

Les estadístiques econòmiques mostren clarament que la Xina esdevingué la primera potència productora mundial (la fàbrica del món) a principis del segle XXI.

Tesi: La superioritat industrial de la Xina actual significa que els sistema econòmic i social xinès iniciat al 1978 és econòmicament més eficaç que el dels Estats Units de la mateixa època.

Tesi: Si la Xina endarrerida del 1978 va aconseguir superar els Estats Units al 2004 en producció industrial, s’ha de veure que la Xina accentua la seva superioritat (amb un ritme més accelerat) en quasi tots els ordres econòmics i socials durant el període 2004-2011.

Les estadístiques mostren que la Xina ha aconseguit l’autonomia plena en matèria de tecnologia i ciència.
Segons els informes publicats al 2011, la Xina aporta el major nombre anual de publicacions d’investigació científica.

Tesi: S’ha de preveure que, a partir del 2011, la competició entre la Xina i els Estats Units ha esdevingut un combat de boxa entre un atleta pletòric i un boxador sonat.

S’ha d’entendre que hem entrat en un procés d’acceleració de la història, al túnel desconegut d’una nova era.
Una nova era, on la Xina serà la primera potència mundial.
Una nova era, a la que no sabem quina serà la deriva del col·lapse econòmic d’Europa i dels Estats Units.

La denominada crisi econòmica global no és una típica crisi capitalista. S’ha d’entendre que és expressió d’una crisi més profunda; és una crisi del sistema capitalista i alhora una recomposició de l’equilibri de poder entre les nacions a nivell global.

Allò a destacar: L’ascens de la Xina és un factor determinant de la crisi econòmica d’Europa i els EUA.
El crac financer de Wall Street es produí a l’any 2007. Però la crisi de l’economia real nord-americana, de l’economia industrial, es va posar de manifest als anys 1970. Als anys 70, tot de grans empreses industrials ianquis van començar a tenir greus dificultats econòmiques. No aconseguiren fer front a la competència de les companyies estrangeres. A parir dels anys 1990, la competència indústria xinesa agreujà encara més la crisi industrial ianqui.
L’esfondrament econòmic de la ciutat de Pittsburgh es presentat com a paradigma de la decadència dels Estats Units a nombroses publicacions.
Cap allà el 1940, Pittsburgh, Pensilvània, era un dels majors centres de la indústria siderúrgica dels EUA. Era considerada la capital de l’acer ianqui. La seva població era d’uns 700.000 habitants. Als anys 70, començà la crisi de la indústria de la ciutat, i als vuitanta es produí el col·lapse de l’economia de Pittsburgh. Els intents de reconversió econòmica amb aventures terciàries han fracassat rotundament. Pittsburgh s’ha enfonsat en una crisi financera perpètua. Actualment, la seva població és de 330.000 habitants. Hi ha tot de barris fantasmals amb cases abandonades (Sobre el tema, podeu veure un magnífic article a la web La glòria i l’evisceració Pittsburgh).

Resumint la qüestió: Si Xina ha esdevingut ”el taller del món”, llavors és lògic que els anteriors ”tallers del món” entrin a una fase d’estagnació.

Tesi: Pretendre rellançar l’economia nord-americana, com ho pretén el govern, és una falsa pretensió.

Al 1929, la indústria ianqui superava a les europees en competitivitat i innovació. Actualment, no pot competir amb la Xina respecte de la major part de les activitats industrials. La indústria ianqui manté el ceptre industrial en uns pocs sectors industrials, com és l’aeroespacial. Però aquests sectors industrials són com una pell de xagrí. Són sota l’amenaça dels nous plans industrials de la Xina.

Al moment present, no hi cap nació ni cap sector industrial que sigui capaç de fer front a les iniciatives industrials i comercials xineses. La inaudita capacitat de la Xina d’accelerar la producció industrial en nous sectors ha espantat els seus possibles competidors.
Així, com a exemple destacat: Mentre al 2004, la Xina ocupava un modest sisè lloc en el rànquing de la producció de les energies netes, tan bon punt va accelerar la seva producció d’aerogeneradors i de plaques solars, en pocs anys, la Xina ha esdevingut la primera potència mundial.
De l’informe de 2011 de Solar Energy Industries Association, n’extrec el següent paràgraf:

La Xina va continuar el seu creixement aparentment inexorable de la inversió d’energia neta, amb un creixement del 39 per cent el 2010 per atraure un rècord mundial de $ 54400000000. El 2009, la Xina va superar els Estats Units com el número u de la nació de la capacitat instal·lada d’energia neta, consolidant encara més la seva posició com a potència mundial d’energia neta. Amb una sorprenent suma de 45 mil milions invertits en energia eòlica, Xina va ser capaç de conduir la instal lació de 17 GW de capacitat addicional de generació d’energia eòlica. Un altre $ 4,7 mil milions es van invertir en el sector de l’energia solar, ja que la Xina comença a assolir el seu nou objectiu de 20 GW d’energia solar instal.lada per 2020. També té l’objectiu d’instal lar 150 GW d’energia eòlica per a l’any 2020. Xina també ha establert com a líder en la fabricació d’energia neta del món, produint gairebé un 50 per cent de tots els aerogeneradors i els enviaments de mòduls solars”.

No hauria de dir que el lideratge de la indústria xinesa de aerogeneradors i pannells solars fa pols el mite de la mà d’obra barata xinesa. L’empresa xinesa Suntech Power, líder mundial de producció de pannells solars, va obrir la seva primera planta a Arizona, EUA, al 2009.
Com a exponent de la nova civilització, vegeu aquesta informació sobre els projectes de Suntech Power: ”El compromís de Suntech amb els més alts estàndards de conservació dels recursos i protecció del medi ambient s’estén a les seves pròpies instal·lacions, incloent la seva nova seu a Wuxi (Wuxi, a prop de Xangai, és una megalòpolis de sis milions d’habitants). La nova seu de Suntech incorporarà una àmplia varietat de tècniques d’arquitectura de medi ambient, incloent la calefacció geotèrmica, de refredament per convecció, l’ús extensiu de la llum natural, el reciclatge de l’aigua de pluja, i una façana solar de 1 MW, dissenyada amb l’objectiu de generar el 85 % de les necessitats energètiques de l’edifici”.

El doctor Zhengrong Shi no es cansa d’animar a més científics i enginyers a utilitzar la tecnologia per a canviar el món i a la recerca de solucions per al nostre futur energètic. Les seves declaracions a la revista Physics World, febrer del 2009, són molt orientadores: ”L’objectiu de la indústria solar és reduir el cost i el preu dels productes d’energia solar fins al punt de l’electricitat generada és igual o inferior al cost de l’energia procedent de la xarxa. Un cop arribem a la paritat de xarxa, l’adopció massiva de les tecnologies solars es produeixen sense subsidis del govern, i el major ús de l’energia solar ens ajudarà a fer front a qüestions com l’escalfament global, la contaminació del medi ambient i la seguretat energètica. Per complir amb aquest objectiu comptem amb un nombre d’iniciatives de reducció de costos en curs, incloent la reducció del cost de silici mitjançant la millora de la forma en què aquest és un recurs, l’augment de l’eficiència de conversió dels nostres productes d’energia solar (que al mateix temps augmenta la producció d’energia per unitat de superfície i redueix els costos de producció ), i millorar l’eficiència de la producció a través d’una major automatització i gestió de la cadena de subministraments magra”.
Actualment, el doctor Shi és a punt d’aconseguir un dels seus objectius essencials: que el cost d’obtenció d’energia elèctrica solar sigui igual o menor que el de la tèrmica.

Allò a subratllar: Tot i que Austràlia va oferir satisfacció intel·lectual a En Zhengrong Shi, fou el govern local de la ciutat de Wuxi, al 2001, el qui va obrir al doctor Shi la possibilitat de muntar una empresa de tecnologia fotovoltaica. El govern de Wuxi no només oferia suport polític, sinó que va concedir el crèdit financer de 6 milions de dòlars per a la construcció de la fàbrica de Suntech Power. Per suposat, aquesta iniciativa tenia el suport del govern central, del PCX, d’associacions ciutadanes, de les associacions de físics i d’enginyers, de la Universitat, i de la Banca xinesa.

La Xina, civilització vertical, jo deia. I, efectivament, la major part de la població urbana viu a grans edificis, quan no a impressionants gratacels que fan petits els dels EUA.

De continuar com fins ara el ritme frenètic d’edificació, es calcula que al 2020 la població urbana xinesa s’acostarà a la xifra de mil milions d’habitants.

Actualment, la Xina és la primera potència constructora del món. Però allò a destacar és que la quasi totalitat del nous edificis són construïts segons normes estrictes de respecte medi ambiental i d’estalvi energètic. Massivament, els nous edificis van coberts amb un sostre de pannells solars. Per comparació: mentre a la Xina els edificis amb energia solar arriben al 90 % del total, als Estats Units no arriben al dos dígits (I a la Catalunya insular no hi ha cap edifici de plaques solars que autogeneri l’energia que consumeix).

La Xina ocupa el primer lloc en el rànquing de construcció d’edificis. I també el primer lloc en producció d’ascensors i d’escales mecàniques.
Però la verticalitat xinesa s’ha de veure no solament per la quantitat d’edificis construïts, sinó per situar-se a l’avantguarda de les tecnologies més decisives per a l’avanç de la humanitat. Com succeeix respecte de la tecnologia de la producció d’energies renovables.
A les seves declaracions subratlla el doctor Shi que el silici – matèria prima per a la fabricació dels pannells solars – és un dels minerals més abundant de la naturalesa alhora que l’energia de la llum del sol és inesgotable. I assenyala que no es tracta solament de disposar d’unes noves fonts d’energia, sinó que la implantació de l’ús d’energies netes significarà la revolució mediambiental i la fi de l’escalfament global.

La civilització vertical xinesa no és simplement un conjunt de sistemes productius d’alt rendiment econòmic.
Aquesta alta capacitat productiva és al servei de les amples masses treballadores xineses.

La civilització vertical és clarament socialista. Més encara: com declaren els mitjans xinesos – i les Universitats -, els guanys de la civilització han sigut possibles en base al desplegament del ”socialisme a la manera xinesa”. I l’ideari marxista és present a tots els fòrums de debat de la Xina.

El Partit Comunista Xinès és l’organització de masses més ample del món, amb uns vuitanta milions de membres.
Però allò que és la garantia de la seguretat dels fonaments socials de la Xina és l’assumpció del socialisme marxista per part de les amples masses treballadores xineses.

Les amples masses xineses assumeixen com a pròpia la civilització vertical de la República Popular de la Xina . Entenen que ells són els autèntics creadors de la nova civilització socialista.

Les amples masses xineses combreguen amb el PCX en la denúncia de la hipocresia i de la mentida d’Occident.
Precisament, l’agència de notícies Xinhua, 19.07.2011, denunciava l’escàndol del diari de Rupert Murdoch, News of the World, dient: ”Recentment, News of the World, un diari en News Corporation, va ser tancat com a conseqüència de l’escàndol de hacking telefònic. Alguns experts a Beijing i Xangai creu que aquest incident exposa directament els diners inherents a la recerca de la naturalesa dels mitjans de comunicació occidentals d’avui, i la falsedat dels conceptes de “llibertat”, “imparcialitat” i “drets humans” que des de fa molt de temps boca en boca. A mesura que l’escàndol ha continuat desenvolupant, s’ha convertit en un gran assalt sobre el model de supervisió i control dels mitjans de comunicació a Occident”.

Les amples masses xineses han fet seves les tesis essencials del PCX. Tesis que, en una breu presentació, fan la següent bateria:

1. La declarada (pels mitjans occidentals) premsa lliure és una mentida. La premsa a Occident és una empresa capitalista; és al servei dels interessos ideològics de les elits i, per altra banda, té per objectiu particular l’obtenció de beneficis. La declarada llibertat d’expressió és, per tant, una estafa.
2. Semblantment, el denominat sistema democràtic és un frau. En tot temps l’exercici polític és mediatitzat per les elits econòmiques i socials.
3. Els capitalistes parlen de llibertat i dels drets humans, però els Estats Units i les potències europees continuen amb les seves pràctiques imperialistes i colonialistes.
4. Els mitjans capitalistes exalcen la bonesa del sistema capitalista per produir riquesa i benestar. Però és un fals exalçament.
5. De manera semblant, els mitjans dels Estats Units proclamen constantment la superioritat moral en drets humans de la societat nord-americana. Però la proclama és falsa; de fet, les elits ianquis són nius de corrupció.
6. Als països capitalistes no hi ha promoció social. La proclamada igualtat d’oportunitats és una estafa.

Fa temps (probablement des del 1998) que les amples masses xineses van entendre (van veure per pròpia experiència) la tremenda superioritat del règim socialista de la Xina. Així, en aquesta darrera dècada, els obrers han vist que els seus salaris s’havien multiplicat per quatre, i que l’espai d’habitatge per persona havia crescut de vuit m2 a 16 m2, i que els nous habitatges eren més avançats i còmodes, i que disposaven d’energia més barata, i que disposaven de metro suburbà més ràpid, còmode i barat, i que tenien fàcil accés als trens de gran velocitat i al transport aeri (transport que també s’havia multiplicat), i que tenien fàcil accés als nous hospitals i als serveis de salut, i que l’accés a Internet era al seu abast (a finals del 2010, els internautes xinesos eren més de 470 milions) i que els seus fills disposarien de mes avantatges per a accedir a la Universitat (Com era de preveure, la Xina és la primera nació en nombre d’estudiants universitaris).

En contra de les mentides dels mitjans occidentals, les amples masses de camperols xinesos també han viscut el boom de l’expansió econòmica. A partir de 1982, els pagesos foren els empresaris de les seves pròpies explotacions agràries (formalment figura que aquests pagesos són arrendataris de les terres propietat de l’Estat). I no és el cas que el món rural restés marginat, ans al contrari també va participar intensament al procés de mecanització i modernització de les explotacions agràries.
A més a més, els pagesos ha saludat amb entusiasme la construcció de grans preses que regulen el cabal dels rius de manera que salven de les nefastes inundacions tradicionals.
Un altre innovació que ha produït grans beneficis al món rural ha sigut el desenvolupament a gran escala de les comunicacions, en especial les de la xarxa ferroviària.
Però no és solament que el món rural xinès es modernitza; allò que s’ha de dir (i no diu la premsa capitalista) és que la major part d’àrees rurals de la Xina, a partir del 2002, es van començar a participar de la verticalitat, en el sentit que es produí un salt qualitatiu de la modernització agrària. Es va iniciar l’era de la utilització eficient de l’aigua. I l’era de l’eficiència agrària per mitjà de la tecnologia.
És cert, emperò, que la nova era del món rural encara no ha aconseguit frenar l’emigració rural cap a les grans ciutats industrials. Actualment, centenars de milers de joves agricultors a l’hivern deixen la granja familiar a cura dels pares ancians i es traslladen a la ciutat a la recerca de salaris superiors als guanys de la granja. En general, els guanys dels treballadors a les àrees rurals són una tercera part dels salaris dels treballadors urbans. Segons dades de la premsa xinesa, el salari mitjà diari a les grans ciutats és de 150 iuans (25 dòlars) mentre que el de les àrees rurals és de 865 dòlars anuals (Aviso el lector que el nivell de vida dels treballadors xinesos urbans, al 2011, és major que el dels treballadors catalans).
Malgrat això, als darrers temps sembla que s’inicia un canvi de tendència. La premsa xinesa recull les estadístiques de 2010 segons les quals l’ingrés per càpita dels residents rurals va ésser de 5919 iuans (896 dòlars), un 14’9 % d’augment respecte al 2009. Això significa que, per primera vegada en una dècada, el creixement dels ingressos dels camperols xinesos ha superat el dels residents urbans el qual va ésser de l’11’3 % (China Daily, 02.01.2011).
Sigui com sigui, la incorporació del món rural xinès a la verticalitat sembla irreversible.

Vegem com es manifesta aquesta verticalitat a les àrees rurals. En principi, l’aigua és propietat de l’Estat. És l’Estat el que lloga o concedeix l’ús de l’aigua.
Verticalitat: El govern central, el PCX, els governs locals, les organitzacions locals del PCX, les cooperatives rurals, els pagesos, les Universitats, el centres d’investigació, els científics, la indústria i la banca especialitzada en finançar els projectes agraris, tots ells coordinats despleguen un nivell més alt de civilització.
Actualment, al 2011, centenars de grans empreses industrials (i centenars de centres d’investigació) fabriquen una gran gamma de productes al servei de gran eficiència de l’ús de l’aigua. I milers de grans projectes es duen a terme amb l’objectiu d’augmentar els recursos hídrics de la nació.
Segons declaracions a la premsa, Chen Lei, ministre dels recursos hídrics, va dir que la producció d’aliments dels país seria impulsat per la inversió de 5.000 milions de iuans (762 milions de dòlars) a l’any en l’expansió de l’ús del reg de gran eficiència. La primera ampliació es centrarà en 18 milions d’hectàrees durant els pròxims cinc anys. En l’actualitat, la meitat de les terres agrícoles de la Xina es basa enterament de la pluja per al seu proveïment d’aigua, va dir (Chinadaily, 29.03.2011. Podeu veure l’informe baixant Irrigació eficient). O sigui, la meitat de les terres cultivades de la Xina són de regadiu.
L’actual pla agrari, 2011-2015, preveu passar d’un rendiment de 6.000 kg. de gra per hectàrea a 9.000 kg, a les àrees de reg seleccionades.