Friedrich Nietzsche, profeta sense Déu

FRIEDRICH NIETZSCHE, profeta sense Déu

 

 

Qüestió prèvia: En aquest escrit el que pretenc és mostrar alguns aspectes de la guerra ideològica actual, aspectes que es mostren al voltant de l’obra de Friedrich Nietzsche.

A les enciclopèdies de signe positivista, la filosofia de Nietzsche podria figurar dins el corrent irracionalista de la segona part del segle XIX; en aquest cas, l’autor seria definit com un dels iniciadors del vitalisme o de l’irracionalisme. Figuraria com a una filosofia de la qual més endavant havia d’emergir el feixisme. I figuraria com un corrent ja mort i sepultat.

Però haurem de veure que actualment, a partir de la postguerra, hi ha diversos corrents ideològics que conflueixen a l’hora de fer valer el pensament de Nietzsche com a pensament de la màxima actualitat.

Allò que m’importa és posar de manifest els intents dels corrents ideològics de signe reaccionari per difondre i exalçar la filosofia de Nietzsche.

Un dels motius d’aquest escrit és per cridar l’atenció de la gent d’esquerra – dels anarquistes, en especial – perquè defugin de la temptació d’utilitzar idees de Nietzsche per a construir un discurs  progressista. Aquests intents d’utilitzar pedres de l’edifici nietzschià esdevenen una convergència amb les posicions més reaccionàries.

Haurem de veure com, sorprenentment, els gruix més important dels filòsofs francesos ha seguit la sendera que va obrir  Martin Heidegger. Quasi tots s’han apuntat amb entusiasme al mètode de Nietzsche-Heidegger: la genealogia del llenguatge (Podeu baixar la web Martin Heidegger, el corruptor del llenguatge).

També alguns dels anomenats filòsofs espanyols s’ha apuntat amb entusiasme a la moda del redescobriment de Nietzsche. Així,  Fernando Zavater – iniciador de la campanya feixista “Por la lengua común”- exalça l’autor alemany com un campió de la modernitat i del progrés. Com a exemple d’aquesta negra onada de nietzschisme, a un denominat congrés d’ecologia – versió vaticana – organitzat per la Santa Seu (Expo de Zaragossa, 2008), l’arquebisbe de Saragossa, actuant d’insòlit president del comitè científic, va justificar el seu discurs en suport de la necessitat de la metafísica i va deixar anar perles com aquesta: L’home del nostre temps, com a N’Adam i N’Eva, de la mà de Nietzsche, ha tornat a creure que és Déu. I, tot seguit, els teòlegs de Roma, a les seves intervencions, no es privaren de fer referències a Nietzsche, com un dels mestres de la sospita.

Tesi:  Nietzsche representa el paper de profeta d’una religió sense Déu. 

 

Dic profeta, en el sentit que Nietzsche anuncia la vinguda d’un nou temps, d’una nova humanitat, concepte aquest que s’ha divulgat en català amb el nom de el Superhome. Profeta, perquè Nietzsche declara expressament que ell no és el Superhome, que ell no és l’inici d’aquesta Nova Humanitat superior que ha de venir. Dóna a entendre que hi haurà un iniciador de la Humanitat superior, però ho deixa per a un temps que encara ha de venir, però que ja s’acosta.

Religió, perquè aquesta Nova Humanitat no és el producte de l’evolució de l’espècie, no és un producte biològic. Religió, perquè els homes seran superiors per causa de la seva moral superior. O sigui, els homes, gràcies a l’establiment de la nova religió de la Humanitat Superior, tindran un comportament moral superior; superior, a la manera que es comporten els homes superiors segons  Nietzsche.

No hi ha Déu, però sí la promesa d’una mena d’eternitat que és enunciada amb la teoria de l’Etern retorn. Segons aquesta religió nietzschiana, els homes nobles de la Humanitat superior tornarien a viure una vegada i una altra la seva noble vida. S’ha d’entendre que per a aquests homes superiors no hi ha recompensa;  que la recompensa és la pròpia vida superior.

 

Tesi: La filosofia esdevé genealogia. La filosofia esdevé etimologia. Com a fiscal contra els filòsofs – contra Sòcrates i Plató, particularment -,  Nietzsche feu de la filologia un instrument d’anàlisi genealògica de les idees i dels corrents ideològics.

 

No de bades Nietzsche fou catedràtic de llengua grega clàssica. Nietzsche encapçala la llista dels grans manipuladors del llenguatge, en el sentit pejoratiu; manipuladors que pretenen haver trobat el camí de la veritat per mitjà de l’anàlisi del llenguatge. Fan com si les paraules guardessin el secret de la veritat; com si de l’anàlisi de les paraules aquestes havien de deixar anar el sentit autèntic de la història.

 

 

 

Tesi: Els llibres de Nietzsche venen a ser les Noves Escriptures d’una nova religió.

 

Respecte de la veritat, els profetes són a un estadi superior al dels filòsofs. Els profetes veuen més enllà dels filòsofs i dels científics. Els filòsofs fan ús dels recursos de les “ciències filosòfiques” per a intentar de trobar la veritat; els profetes, en canvi, són els portadors de la veritat. Els profetes són els receptors dels missatges de Déu, i els transmissors d’aquests missatges. Nietzsche dóna a entendre que no rep cap missatge de Déu, però es comporta com un profeta a qui arriben missatges. En Nietzsche profeta experimenta emocions profètiques, té visions de futur, té revelacions i somnis reveladors, sent el poder de la sublimació, capta realitats ocultes, desxifra els jeroglífics de la vida superior,  i moltes altres coses. O sigui, figura que no hi ha Déu, però es comporta com un profeta de Déu. Per això, Nietzsche fa ús del llenguatge propi dels profetes; abandona el llenguatge acadèmic;  no tracta de fer cap tipus de curs de filosofia; no es dedica a la recerca del suport de la ciència.  En Nietzsche fa literatura; literatura profana i literatura religiosa. Profana, quan ha de fer crítica als filòsofs; religiosa, quan ha de fer les revelacions de la salvació de la Humanitat superior. Això explica l’abundància de textos que semblen una imitació de la literatura bíblica; es donen tot d’aforismes, màximes, metàfores, paràboles.

 

A l’Univers ideològic espanyol, els llibres de text i les enciclopèdies presenten Friedrich Nietzsche com si fos un dels majors filòsofs de la humanitat. En aquesta qüestió, els llibres de text no fan sinó seguir les orientacions provinents del Ministeri. Així mateix, el Ministeri, en matèria de programació de la història de la filosofia, es dóna per establert que recull les valoracions actuals que fa la Universitat espanyola. Tocant als llibres de text catalans, aquests, per imperatiu polític, no es poden allunyar del model espanyol;  si de cas, s’han de limitar a introduir alguns afegits, com, per exemple, fer referència a alguns filòsofs catalans (A les Balears, durant molt d’anys,  Ramon Llull figurava a la llista dels deu grans autors escollits per als exàmens de Selectivitat; figurava a la llista, però, estranyament, la butlleta Ramon Llull mai va tocar en sort. O sigui, per una banda, s’afirmaven els trets de la cultura de la comunitat autònoma balear – amb  Ramon Llull inclòs a la llista – i, per l’altra, s’evitaven conflictes innecessaris amb els sectors de cultura espanyola que no en volien saber res de Llull –  Ramon Llull no entrava al bombo –

Si se dóna aquesta preeminència a la filosofia de Nietzsche, hem de concloure que els elements conservadors i reaccionaris continuen essent hegemònics a la Universitat espanyola, i que importants Poders ideològics decidiren moure guerra tot utilitzant l’obra de Nietzsche (Podeu comprovar que a la Xarxa hi ha una Web que ofereix la versió en espanyol d’obres de Nietzsche, Heidegger i Derrida, una mena de centre de culte i promoció d’aquests autors, en exclusiva). Per altra costat, sembla que l’Església catòlica va decidir, al seu moment, fer ús i promoció de l’obra de Nietzsche al servei dels interessos de l’Església. Així mateix, podeu veure que en aquesta Web nietzschiana es recullen nombroses aportacions de suposats filòsofs espanyols, com  Fernando Savater o Eugenio Trias. També podeu saber que Ortega y Gasset – que figura com el filòsof espanyol més important –, al seu moment, es declarà seguidor entusiasta de Nietzsche.

 

En contra del que pretenen aquests exalçadors de Nietzsche, he de fer evident que l’obra d’aquest autor només pot ésser útil per a construir edificis reaccionaris o per a induir a la confusió.

Primer de tot, haurem de veure algunes de les teories més inconsistents de l’autor. En efecte, és inconsistent suposar:

 

Que ell és l’única persona al món que sap el camí de la salvació. Que totes les filosofies estan en l’error, a excepció de la seva. Per a una ment catalana, aquesta pretensió de Nietzsche només podria ser acceptable si un hom es presenta com a profeta, com a home tocat per Déu.

 

Suposar que el pensament de Sòcrates i de Plató fou la causa de la corrupció moral universal.

Que Plató, al rebutjar la doxa – la via del coneixement sensible – i establir l’episteme com a camí de la veritat que condueix al món de les idees, va anorrear la moral superior que havien creat i imposat els aristòcrates grecs.

En Nietzsche dedica tot un llibre per a explicar la seva teoria (Si bé, en realitat, aquesta teoria del pecat original platònic la repeteix al llarg de la seva obra).

El plantejament històric que ofereix  Nietzsche no s’acomoda a la realitat històrica.  Plató no va desfermar cap tipus de moviment social o polític. Plató era aristòcrata i pertanyia al partit aristocràtic. Sòcrates i  Plató eren uns teòrics esforçats contra l’Atenes democràtica. El triomf de la reacció a l’Atenes democràtica no fou deguda a cap campanya electoral de Plató, sinó a les llances dels espartans. I, més tard, al 338 aC, tampoc fou per causa de la filosofia de Plató que Atenes perdé la democràcia, sinó per les armes del rei de Macedònia.

Nietzsche feu com si no haguessin existit les revolucions democràtiques de les ciutats gregues. Feu un fals plantejament segons el qual el pensament de Plató seria el causant de la decadència de la moral aristocràtica. La realitat històrica és que foren les revolucions democràtiques les que escombraren la moral i el poder de l’oligarquia aristocràtica.

S’ha de suposar que Sòcrates i  Plató s’entusiasmaren amb el nou govern dels Trenta Tirans.  En tot moment ambdós coincidirien amb la voluntat de poder de Nietzsche.

Que  el mal va venir de la filosofia de Plató, de la metafísica, de la seva teoria del món de les idees.  Però  Nietzsche s’hauria d’haver sorprès de les grans coincidències entre ell i  Plató.

Nietzsche i Plató afirmen la superioritat moral dels nobles sobre els plebeus. Ambdós entenen que la democràcia és una perversió.  Plató també va predicar una mena de superhomes a la seva República. Ambdós menyspreen el tipus de vida vulgar del seu temps, i proposen l’ideal d’una humanitat superior. Ambdós menyspreen els treballadors i el treball manual. Ambdós exalcen l’activitat intel·lectual per sobre qualsevol altra cosa.  Nietzsche és en contínua campanya a favor de la vida, dels valors vitals, de més vida, però ell mateix, en persona, revela la significació del que són els seus valors vitals: Els suposats valors vitals de Nietzsche són una misèria de valors vitals, una misèria de vida, estan continguts dins la seva miserable vida. Nietzsche – que s’atreví a senyalar la miserable vida de Kant – portà un tipus de vida  miserable que s’assembla a la de Kant, com una gota d’aigua a una altra.

Segons ho descriu el mateix Nietzsche, tots els seus grans moments d’entusiasme, d’alegria, d’exaltació, de fruïció, d’apoteosi, estan relacionats amb la seva activitat intel·lectual. Per altra banda, he de suposar que ambdós devien ésser misògins i devien sentir una por cerval davant les dones. Actualment es coneixen molts de detalls del fracàs amorós de Nietzsche amb  Lou Salomé. On suposa que d’aquest fracàs en deriva la seva misogínia. Les obres de Nietzsche van salpicades de perles misògines, com, per exemple: La dona…és venjativa: això ve condicionat per la seva debilitat, el mateix que ve condicionat per ella la seva excitable sensibilitat per a la indigència aliena (“Perquè sóc tan savi?”, pàgina 7).  O aquest altre: Pocs homes hi ha aquí: per això es masculinitzen les dones. Doncs sols el qui sigui bastant home podrà “redimir” a la dona en la “dona” (Així va parlar Zaratustra); o, també: Quan una dona té virtuts virils, s’ha de fugir d’ella; si no les té, ella mateixa fuig (L’ocàs dels ídols).

 

Nietzsche enllaça Plató amb el cristianisme, però sense donar-ne raons. Explica que ambdós són la pesta del mal moral del món.

És inconsistent deixar de banda les realitats històriques més òbvies i conegudes. La realitat històrica fou que Atenes i la resta de polis democràtiques foren vençudes militarment per l’Imperi macedoni de N’Alexandre el Gran. Les ciutats gregues continuaren dirigides per les oligarquies aristocràtiques de sempre. I, a l’època de l’Imperi romà, les oligarquies dels grans propietaris de terra continuaren mantenint la seva hegemonia política.

Es inconsistent i ridícula l’afirmació que la història del món fou determinada per allò que pensà  Plató. Explica el nostre autor que les idees de Plató s’expandiren i, a un moment determinat, foren integrades a la teologia cristiana per obra d’aquells ressentits i perversos sacerdots que tramaren la pesta ideològica judeo-cristiana. Creure, com creia Nietzsche, que el pensament d’un sol home va determinar la història de la humanitat, deu comportar un estat quasi permanent de misticisme (Als moments de frenesí, el nostre autor provocador escrivia aquells textos encara més provocadors, on deia coses així com Perquè sóc tan savi? Perquè escric aquests llibres tan bons?  .

D’acord amb la historiografia oficial, podem constatar que la vida social, moral i política de l’Imperi romà mantingué la seva identitat al llarg dels segles fins al final de l’Imperi. Que l’Església cristiana fos declarada oficial a l’any 380 no tingué conseqüències socials o polítiques. Fins a la fi, l’Imperi romà continuà sota el control dels grans patricis – dels grans propietaris de terra -, la producció agrària continuà essent esclavista. Si de cas, hem de destacar que, a partir del segle III, començà el llarg procés de feudalització de l’Imperi. O sigui que de les proclames oficials de cristianisme no se’n seguia cap canvi substancial.  Al meu parer, Constantí – i el patriciat romà – va decidir fer de l’Església cristiana un instrument de cohesió política de l’Imperi (Podeu veure la meva Web El blog d’En Joan Quetgles | L’Església catòlica, un instrument de l’Imperi romà).

 

Segons  Nietzsche tots els mals de la societat contemporània – del seu temps – tenien el seu origen en la venjança judaica. Els valors letals judeo-cristians van infectar les societats europees. Els iniciadors de la corrupció i de la perdició foren els perversos – demoníacs, hauríem de dir- sacerdots judaics que construïren la primera Església cristiana.

Els mals d’aquest verí judaic són presents a tot arreu; per posar un exemples:  les democràcies i la imposició dels valors procedents de les masses, dels plebeus, dels homes inferiors; la creixent socialització de la societat; les diverses doctrines socialistes són un producte d’arrels judaitzants. Igualment, s’ha de condemnar la massificació de l’ensenyament i de la Universitat;  darrera la màscara de bondat de positivisme i de les ciències positives es pretén una nova versió de cristianisme consumista;  és la promesa falsa de construir un cel vulgar, plebeu, a la terra.

Una de les contradiccions – que tant li agradaven al filòleg – més divertides és la que contraposa la figura de Jesús de Natzaret – tot un autèntic Superhome – a la dels escribes i fariseus. El profeta Nietzsche ens assabenta que Jesús era un revoltat contra el sistema hebraic. Diu que Jesús fou l’únic cristià, posat que els seus deixebles, els apòstols, no l’entengueren, que els cristians no són autèntics cristians.  El profeta Nietzsche digué que el cristianisme és la traïció a l’autèntic missatge de Jesús; que  Pau inicià la perversió judaica d’invertir l’autèntic missatge de Jesús, el qual no oferia la recompensa de la vida eterna, sinó que mostrava el camí d’una nova vida a la terra, i no a una altra vida.  Nietzsche arrissa el ris:  afirma i nega els Evangelis al mateix temps; accepta la mort de Jesús, però nega la resurrecció.  Nietzsche demostrà que res era capaç de resistir-se a la seva dialèctica i al seu poder filològic.

 

El nacionalsocialisme alemany va entendre que Nietzsche era el nunci de l’arribada de la Humanitat superior alemanya. El Règim nazi proclamà Nietzsche com a el gran filòsof de la nova era. El nietzchisme esdevingué la filosofia obligada a les Universitats alemanyes. Hitler mateix es declarava lector de l’obra del filòsof. Amb aquells insuperables espectacles de masses, Nietzsche esdevingué el profeta de la religió nazi; així, per exemple, a la kolossal col·locació de la primera pedra de la nova seu del partit nazi a Munich, al 1933, s’hi va acompanyar unes obres completes de Nietzsche. Com a anècdota, podem constatar que del 36 al 44 el camarada  Heidegger va dedicar els seus cursos universitaris a l’estudi del pensament de Nietzsche, (Kolossal!).

 

Els filòsofs de París bé s’avançaren a proclamar que els nazis s’havien apropiat indegudament de l’obra i del pensament de Nietzsche (Els espanyols, si bé més modestament, els seguiren les petjades). Els parisencs, amb els seus escrits i declaracions, confirmaven d’una manera definitiva que Nietzsche no tenia res a veure amb el nazisme i que tampoc era racista.  Els parisencs també declararen net de culpa i de sospita al seu admirat Heidegger.  Mostraren textos de Nietzsche on sembla que el filòsof desaprovava el racisme i l’antisemitisme (I posaven l’exemple de les bregues del filòsof amb la seva germana, la qual era una racista i antisemita de gran anomenada).

 

Els filòsofs parisencs menteixen – i també els madrilenys – al declarar Nietzsche lliure de sospita d’antisemitisme. Menteixen, i menteixen sense escrúpols, tot i sabent que són abundants els textos de Nietzsche amarats de racisme.

Així, a La genealogia de la moral, Ae, 1970, pàgina 35, En Nietzsche, innocentment, fent exhibició dels seus sabers etnogràfics, fa el següent aclariment: Amb el llatí “malus”(dolent) tal volta es carateritzava a l’home vulgar en quant home de pell fosca i sobretot en quant home de cabells negres, en quant habitant preari del territori italià, el qual pel color era pel que més clarament es distingia de la raça rossa, es a dir, de la raça ària dels conqueridors; i, tot seguit, fent referència als mapes etnogràfics del territori alemany, segons els quals s’observaven tot de faixes amb abundància de pobladors no aris, En Nietzsche explica que …el mateix es pot dir de quasi tota Europa: en essència la raça sotmesa ha acabat per predominar de nou allà mateix  en el color de la pell, en el curt del crani i tal vegada fins i tot en els instints intel·lectuals i socials: ¿qui ens garanteix que la moderna democràcia, l’encara més modern anarquisme i, sobre tot, aquella tendència  cap a la “commune”, cap a la forma més primitiva de la societat, tendència avui pròpia de tots els socialistes d’Europa, no signifiquen en l’essencial un gegantí contracop – i que la raça dels conqueridors i senyors, la dels aris, no està sucumbint fins i tot fisiològicament?(Sembla coincidir amb les teories de Gobineau, el gran teòric del racisme clàssic; per altra banda,  Wagner era un fervent admirador de Gobineau).

Nietzsche va desplegant una mena de frenesí contra “les malvestats del poble jueu contra la humanitat”; i així, a la pàgina 41, diu…mai cap poble (referint-se als jueus) va tenir una missió més gran en la història universal. “Els senyors” estan liquidats; la moral de l’home vulgar ha vençut. Es pot considerar aquesta victòria a la vegada com un enverinament de la sang (ella ha mesclat les races entre sí)…tot se judaitza… I a la pàgina 59, ens fa saber quin és l’esdeveniment més important de la història universal amb l’expressió “Roma contra Judea, Judea contra Roma” i explica que, al seu parer, Roma veia al jueu “convicte d’odi contra el gènere huma”, i torna a fer una crida justificant tota possible intent de “solució final”: amb raó, amb la mesura  que hi ha dret a vincular la salvació i el futur del gènere humà al domini incondicional dels valors aristocràtics, dels valors romans. I afegeix que mentre els romans eren els més forts i els més nobles de tota la història, …els jueus eren, en canvi, el poble sacerdotal del ressentiment “par excellence”, en el que habitava una genialitat popular-moral sense parió. A la pàgina 60, fa un resum de la història de les victòries de “Judea”; en primer lloc, Roma ha sucumbit, i en lloc seu hi hagué l’Església catòlica, la Roma judaïtzada…la qual oferia l’aspecte d’una sinagoga ecumènica. Amb la Reforma luterana, tornà a triomfar Judea, gràcies a aquell moviment plebeu (alemany i anglès); i en tercer lloc, Judea tornà a vèncer una altra vegada…amb la Revolució francesa.

 

Particularment abundants els trobem a L’Anticrist. Així, a la pàgina 24, es diu:

Els jueus són l’avantguarda d’allò decadent: van sostenir el partit dels decadents aconseguint crear il·lusió, i amb non plus ultra de histriònic van saber col·locar-se al vèrtex de tots geni els moviments de decadència (en qualitat de cristianisme d’En Pau), per a crear una cosa que fos més forta que qualsevol partit que afirmés la vida. Per a aquella espècie d’homes que arribaren al poder per mitjà del judaisme i del cristianisme, la decadència és una forma sacerdotal, és solament un mitjà. Aquesta espècie d’homes té un interès vital en fer que la humanitat emmalalteixi i en invertir, en el sentit perillós per a la vida i calumniador per al món, els conceptes de be i mal, vertader i fals…

Per cert, aquests textos no figuren a la selecció de textos   que han fet els admiradors de Nietzsche (a la Web d’Horacio Potel).

També podem llegir: …els jueus, aquest poble sacerdotal, que no ha sabut prendre satisfacció dels seus enemics  i dominadors més que amb una radical transvaloració dels valors propis d’aquests, es a dir, per un acte de la més espiritual venjança. Això és l’únic que resultava adequat precisament a un poble sacerdotal, al poble de la més refrenada ànsia de venjança sacerdotal. Han sigut els jueus els qui, amb una conseqüència lògica aterradora, s’han atrevit a invertir la identificació aristocràtica dels valors (bo = noble = poderós = bell = feliç = estimat de Déu) i han mantingut amb les dents de l’odi més abismal (l’odi de la impotència) aquesta inversió, a saber, els miserables són els bons; els pobres, els impotents, els baixos són els únics bons…en canvi, vosaltres, vosaltres nobles i violents, vosaltres sou, per tota l’eternitat, els malvats, els cruels, els lascius, els insaciables, els ateus…   En aquests textos  Nietzsche es manifesta com a antisemita extremista. I en alguns moments, els seus textos semblen hitlerians i que demanen la solució final. Així, a la pàgina 24, es pot llegir: Els hebreus són el poble més extraordinari en la història del món…van invertir successivament la religió, el culte, la moral, la història, la psicologia, d’una manera irremeiable …els hebreus són el poble més fatal de la història del món.    I a la pàgina 44, es diu:  Estem entre hebreus…Per això és necessària la raça…El cristià, aquesta última ratio de la mentida, és una vegada més l’hebreu…Aquest fou el més funest deliri de grandeses que fins ara ha existit a la terra: petits avortaments d’hipòcrites i mentiders començaren a reivindicar per si els conceptes de Déu, veritat, llum, esperit, amor, saviesa, vida, quasi com a sinònims d’ells mateixos…       Els nietzschians afirmen que el règim nazi féu una utilització d’En Nietzsche i de la seva filosofia, i que de cap manera pot ésser considerat un precedent del nazisme. Però, segons el meu parer, la realitat és que el nazis entronitzaren  Nietzsche no per arbitrarietat, sinó perquè les principals teories d’aquest autor coincidien amb la ideologia nazi. De tots els filòsofs alemanys,  Nietzsche és el que té més veïnatge amb el nazisme.      No és el cas que jo suposi que els actuals manipuladors de l’obra de Nietzsche pretenguin impulsar algun tipus de neofeixisme. Diverses formacions ideològiques coincideixen a l’hora d’utilitzar la seva obra, però ho fan amb objectius diferents; ara bé, tots ells de signe reaccionari i contra els interessos de les classes populars.     És més, cada un dels filòsofs que fa ús de l’obra de Nietzsche té el seu propi objectiu. I entre els teòlegs mateixos es donen grans diferències; n’hi ha que l’escullen com a enemic preferit; preferit, en el sentit que els agrada fer els seus discursos metafísics contra les teories nietzschianes, pensant que d’aquesta manera reforçaran l’autoritat del pensament de Plató; fins i tot, no són rars els joves teòlegs agosarats que sostenen que l’obra de Nietzsche fou impulsada per un profund sentiment cristià nascut al si del cristianisme (No oblidem que el Superhome és menyspreador del sexe, misogin i intel·lectualista).     He d’indicar com a molt significatiu que els filòsofs de París, quasi sense excepcions, han caigut en la temptació de fer cadascun un cultiu propi de l’obra de Nietzsche (En un altre article faré referència a aquest fenomen parisenc. Ara m’he de limitar a dir que aquests parisencs – que es presenten a si mateixos com el més savis – conviuen magníficament amb l’opressió de l’Estat francès contra les minories nacionals i lingüístiques del seu territori. Aquests savis parisencs són com una mena de literats, l’obra dels quals té molt poca incidència en cap baula del processos històrics. A la fi, un d’ells,  Jean Paul Sartre, va declarar que l’autèntica filosofia era la de Marx, que la seva pròpia es limitava a ser un complement de la ciència marxista. la resta de filòsofs parisencs no vol confessar que són dins les xarxes ideològiques de l’Imperi francès, imperi del qual reben els honors i el sosteniment econòmic.

 La filosofia a l’abast

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *